El Barça del padrí

Només he conegut una persona vertaderament aficionada al futbol. La majoria dels que s'anomenen incondicionals d'aquest esport no ho són en realitat, ja que tan sols miren i segueixen els resultats del seu equip preferit (un equip de primera divisió), amb qui mantenen una vinculació sentimental, la qual els fa gaudir quan guanya i sentir-se més o menys tristos quan la derrota els mossega. Així que podem dir que no els agrada el futbol en si, sinó tan sols el futbol del seu equip predilecte: mai farien com aquesta persona de qui parlo, és a dir: empassar-se tots els partits de futbol amb què li topessin els ulls. Tant li era si es tractava d'equips de tercera divisió o de segona, o que fossin tan sols al·lots d'equips locals, desllorigats i passerells, o fins i tot fèmines convulses: a ell li agradava el futbol, el futbol, la pilota que corre i els homes a darrere, intentant dominar-la i fer-ne alguna cosa efectiva, estètica i intel·ligent.

Tant podia tractar-se d'una gran final com d'un partit de tràmit entre dos equips d'aficionats amb sobrepès: tot era futbol, futbol, home i pilota, corredissa, regateig, gol i alè, el company, el rival a qui se supera, l'eufòria, la maledicció de la pilota al pal, el guspireig increïble quan tot encaixa i es produeix una jugada perfecta. Aquest home era el meu padrí, qui també havia jugat de jove en diversos equips a nivell local. El seu equip predilecte era el Barça, a qui sempre desitjava la victòria, tot i que no es lamentava gaire quan era el Mallorca qui li esgarrapava algun punt. El meu padrí em va ensenyar a veure i a gaudir d'aquest esport. Amb ell vaig veure centenars de partits: òbviament de totes les divisions. Amb ell vaig aprendre els secrets del joc com a espectador, i alguns punts crucials de la seva història. Per la seva culpa, ara puc recitar de memòria quina va ser la davantera del Barça, del l'Atlètic de Bilbao o del Mallorca de fa més de quaranta anys, quan aquests equips van travessar una època daurada.

El meu padrí va morir sobtadament fa més d'un any i mig: ell no ha pogut veure ni un sol partit d'aquest Barça de Guardiola. I jo també he estat incapaç de mirar ni un sol partit fins fa poques setmanes: em bastava veure una pilota i un home a darrere i em posava a plorar. M'era impossible no sentir la veu ronca i esquerdada del meu padrí comentant-me les jugades. M'era massa difícil: la relació entre el futbol i el meu padrí era tan estreta per no concebia una cosa sense l'altra. Però ara ja domino el dolor, m'he après a fer la meva pròpia pilota. Hi ha tanta meravella, tanta imaginació i bellesa en els homes de Guardiola que aconsegueixen fer-me sentir feliç, capaç de gaudir sense recança del seu espectacle. Puc mirar un partit i sentir el meu padrí que diu, de ben a prop: "En Messi és una fura; aquest Puyol, un arpellot; mira en Piqué quin domini i n'Iniesta i en Xavi, que broden or per enmig del cèrcol, i n'Eto'o, un llevó rabiós, i Alves, una bala, i en Guardiola, com un capellà, mira'l, sap el credo i sap el dimoni on es colga..." I tot això és futbol, i tot és vida. I potser només un dia ho sabrem.