El pitjor està per venir

Globalització: El pitjor està per venir a no ser que... és el títol d'un interessant llibre de Patrick Artus i Marie-Paule Virard acabat de publicar per l'editorial Icaria. El dos autors, gens suspectes de posicions antisistema, analitzen la situació generada per la globalització i arriben a la conclusió que, si no s'emprenen canvis profunds, ens podem trobar aviat en situacions de difícil sortida. Els autors descriuen la globalització com una màquina no igualitària que accelera el consum dels recursos escassos, degrada el planeta, fomenta el casino financer i divideix Europa. Segons ells, ens podem trobar a les portes d'un període molt inestable, ple de desordres i en ruptura total amb els darrers 50 anys de prosperitat. Per Artus i Virard, tan sols una major coordinació internacional de les polítiques públiques pot aspirar a canalitzar el cavall desbocat en el qual cavalcam, ja que els problemes bàsics són mundials.

Aquesta opinió s'està generalitzant. Tot el procés de crisi dels darrers dos anys ha estat transparent i va ser avisat amb anterioritat. Cal recordar que la crisi alimentària i d'increments dels preus de les matèries primeres va tocar a la porta ja a l'estiu del 2007. Per això crida l'atenció que els mateixos que deien que no hi havia crisi, que es tractava d'una lleugera desacceleració, ara siguin els primers a pronosticar el final immediat d'aquest període dolent. La veritat és que tant ells com la resta dels humans no sabem res de res del que pot passar en el pròxim futur. No hem de ser catastrofistes, és evident, però tampoc no ens hem d'enganar a nosaltres mateixos. Resoldre els greus problemes que hi ha damunt la taula no és tasca fàcil.

La crisi energètica no es resol tan sols instal·lant alguns horts solars. El tema és més profund i no es veuen mesures que puguin fer front a la crisi imminent d'abastiment de petroli i als increments de preus que s'aniran produint. La crisi financera potser es podrà resoldre més a curt termini, gràcies a enormes intervencions dels estats, però res no ens garanteix que en poc temps no ens trobem en una nova inestabilitat, vista la lògica nítidament especulativa del sistema. Pel que fa a la crisi productiva, amb tot el que significa d'increment de l'atur i de problemes per a la gent, el problema no té solució sense decisions d'àmbit internacional. No es pot esperar, tampoc, la pura represa de l'especulació urbanística com la principal manera de sortir del cul de sac on som. D'altra banda, la crisi alimentària provocada per l'increment especulatiu del preu de les matèries primeres a hores d'ara és d'evolució incerta. És temerari atrevir-se a pronosticar a curt termini un canvi de cicle econòmic. Probablement, com diuen Artus i Virard, el pitjor encara està per venir.

La crisi se superarà i és possible que hi torni a haver períodes de creixement, però sense considerar els problemes que estan a l'arrel de la situació actual, i adoptant mesures estratègiques, la superació estable no és possible. Com a màxim hi pot haver un període de bonança que doni pas a una altra tempesta, pitjor que l'anterior. Fins ara ningú no ha volgut agafar el bou per les banyes i les solucions que adopten els mandataris mundials tornen a ser les mateixes que dugueren a la crisi. Per ventura haurem d'esperar a un sotrac encara major per començar a considerar les mesures d'emergència, preses en instàncies internacionals, que són les úniques que poden redreçar la situació.