El Govern i el we can

L'enquesta que va publicar el proppassat cap de setmana el diari Última Hora no fa més que confirmar allò que es percep en el carrer i que prou comentaristes han observat. Per una banda, que a les properes eleccions el PP serà el partit més votat. Ja ho va ser el 2004 a les Illes amb un 46,57% dels vots, front el 38,76 del PSOE, amb una participació del 37,61%. De manera que avui, al 2009, si fa no fa es manté la mateixa situació. Com tots vostès saben, els votants del PP són molt més fidels que els de l'esquerra i, precisament per això, l'abstenció els perjudica menys. Que Rosa Estaràs es presenti o no a la pugna, no hi aportarà res de nou; excepte per a ella, que passarà a millor vida. De fet, aquesta candidata tampoc no aportà res de nou a les passades eleccions autonòmiques, amb la seva candidatura al Consell de Mallorca, lloc on veritablement havia de demostrar la seva estimació popular i va resultar ser globus desinflat.

Més preocupant és per al govern del Pacte la valoració de la seva tasca a l'equador de la legislatura. Va començar pujant de forma esquifida, d'un 50% del suport dels ciutadans al 2007 a un 52% el 2008; i ara baixa una quantitat considerable, a un 46% el 2009. Com ja s'ha comentat, també prou vegades en altres indrets, la ciutadania percep massa vibracions incòmodes d'aquest govern. Els renous intestinals de la coalició no permeten observar amb nitidesa la seva estela, traduïda públicament en una manca d'iniciativa. El problema està en el govern. No podem dir que siguin les iniciatives de l'oposició aquelles que entorpeixen la seva trajectòria. El PP en té prou a resoldre els seus problemes domèstics. Per això, aquest balanç, d'allò que alguns militants de l'esquerra anomenaven "segona oportunitat", com podem observar, no és massa encoratjador. Més bé el contrari. Certament que allò que primer es podrà argumentar, per defensar la coalició, és que la crisi ho ha capgirat tot. I certament potser en part tenen raó.

Però, com tots sabem, lamentar-se no condueix enlloc, més que a la depressió o a la inacció. Es tracta així d'afrontar la situació positivament i amb energia, canviant d'actitud. O no? Com deia Victor Hugo a Les travailleurs de la mer, els mediocres es desconcerten front els obstacles enganyosos; els forts, no. Morir per a aquests darrers és una probabilitat i vèncer, cosa segura. Per això, potser, un bon revulsiu podria ser que comencessin a entonar tots junts el We can.