TW
0

Només un polític “professional” podria dirigir una jugada com la que ha portat fins al càrrec l’ara lehendakari Patxi López. Només algú cegament assedegat de poder pot posar-se en la seva posició, encapçalant una maniobra totalment innoble. I dic “professional” perquè López, talment una bona part de la classe política (sobretot a les fileres del PSOE i PSC), és un socialista professional, és a dir, algú que no té altra experiència en la vida real que l’exercici de les corredisses de partit. Talment el ministre Blanco, López no té carrera: ens diuen que no va acabar enginyeria industrial perquè s’havia d’incorporar al Congrés dels Diputats. ¿Què posseeix López, però, que compensi la seva manca d’experiència professional o d’estudis? Ningú sap dir-ho: jo no el trobo especialment carismàtic ni guapo ni bon orador, ni tan sols crec que faci bé el seu ofici.

López ho té tot jugat a la política; si aquesta li fallés, no sabria a on anar, quedaria desocupat, en pèl, en un atur que només podria remuntar tornant-se a apuntar a la fireta dels càrrecs institucionals que tan bé saben administrar des del partit socialista: tots sabem que són una magnífica oficina d’ocupació… López ha preferit ocupar el càrrec de lehendakari i girar l’esquena a la ciutadania vasta, ben recolzat per uns mitjans de comunicació que, després del pacte amb el PP i altres herbes, es feliciten de veure el primer lehendakari “no nacionalista” en l’exercici del càrrec. ¿A qui volen enganyar? ¿Quina mena de retòrica obtusa és aquesta que pretén disfressar de “no nacionalista” una dinàmica política en clau directament espanyola? Pel que es veu, reivindicar l’espanyolitat del País Basc és una forma de “no nacionalisme”… Hem arribat a un grau de cinisme ben difícil de pair. Fa falta una greu mancança de sentit comú per creure’s aquesta bola, la qual directament portarà a una crisi social previsible.

La divisió parlamentària, sostinguda en un pacte contranatura, es projectarà en un frontisme civil, del qual no en podem esperar gaires coses bones. En lloc d’apostar per la concòrdia –la llista més votada: un pacte entre el nacionalisme basc del PNB i el nacionalisme espanyol del PSE-PSOE representaria la immensa majoria dels bascos, opció més encertada sota molts punts de vista–, s’aposta per ruixar amb benzina una societat ja prou dividida. López s’elegeix a si mateix, peti qui peti, encara que molt possiblement hi hagi un pacte que l’obligui a cedir el càrrec al candidat del PP a mitjan legislatura, si és que té la sort o la desgràcia de poder sostenir la tracamanya durant tant de temps. Tots els auguris que poden fer-se són poc propicis, però això no impedirà que López i els seus segueixin passant la maroma, tant com mana l’estil del partit. Aquesta forma de partitocràcia fastigueja qualsevol escrúpol que pugui quedar-nos sobre aquesta mena de dinàmiques. D’ara endavant tot és possible: s’obre una nova era en el nacionalisme espanyol.