Escriu Saúl Yurkievich fins a quin punt es sentia i es volia sentir el poeta xilè Pablo Neruda lligat a Espanya, l’Espanya republicana que va conèixer en temps de pau i de guerra i que defensà en qualsevol circumstància. S’identificava amb el poble planer i volia participar de la seva dimensió social.
"A Madrid, habita Argüelles a la Casa de les Flors, es complau en l’encís dels carrers animats, els mercats plens de queviures, de colors, olors i sabors, les velles botigues dels artesans, la gràcia i els acudits de les gents, la companyonia jovenívola dels amics poetes, una excitant actualitat literària en la qual participa..."
Neruda retroba a Madrid moltes coses: la història, la política, la causa obrera, l’amenaça feixista. Per ètica i estètica es solidaritza amb la República i després, portat vers corrents esquerrans, s’incorpora al moviment comunista internacional, que veu com una possible solució als mals de la seva pròpia pàtria xilena. Durant la Segona Guerra Mundial, dedicarà versos a la ciutat que contempla com un segon Madrid assetjat pel nazisme: Stalingrad. Madrid i Stalingrad, que veu com a batalles d’una mateixa causa.
"Pàtria de martells i llorers, sang sobre neu, honor al combatent de la boira, honor al comissari i al soldat. Espanya, cor de viola..." Tot plegat, com un teixit visceral del poeta que no s’aturava de cantar a un país en dissort, aquella "Espanya miliciana i progressista" que volia salvar a cops de vers. Parlava de la sang pels carrers vessada pels raids aeris i profetitzava el que mai no es compliria, amb un dictador mort al llit, de vellesa, i un aparell governamental diluït dins les ombres del canvi amb total impunitat.
No es podia fer d’altra manera, però Neruda era lluny, molt lluny, de poder saber el rumb que prendrien les coses. Havia dit: "Al davant de vosaltres he vist la sang d’Espanya aixecar-se per ofegar-vos en una mateixa ona d’orgull i ganivets..." Paraules terribles muntades en una revenja que mai no arribaria.
Però si la República espanyola perdia la guerra, la Unió Soviètica l’acabava guanyant, tot i que recollí milions de morts, i això fa sentir al poeta tot l’entusiasme dels moments gloriosos per acabar dient: "L’URSS, la Xina, Repúbliques populars, oh, món socialista, món meu, que produeix arbres, canals, arròs, acer, cereals, fàbriques, llibres, locomotores, tractors i ramats..."
I va fer apologia dels conductors d’aquells pobles sense adornar-se que podia promoure encara més el "culte a la personalitat" que els seus camarades havien de veure, des de la perspectiva marxista, amb mals ulls. Però de vegades l’entusiasme, l’emoció poètica, surt de polleguera, i poques vegades un gran escriptor com Neruda ho podia controlar i evitar.
