Els partits polítics, des dels més grans fins als que disposen d’una unça de poder, tendeixen a controlar els vaivens de l’opinió pública. I cal dir que els grans hòldings de pressió els encoratgen a fer-ho. D’això, uns i altres, en diuen fer un país governable. En contrapartida, el control directe o solapat de les iniciatives populars es tradueix en una falta clamorosa de debat públic en totes aquelles qüestions que no són políticament correctes. I s’entén per incorrecte tot allò que sacseja les estructures de l’establishment. Les diverses associacions de memòria històrica sorgides la darrera dècada arreu de l’Estat, les han sacsejades. Un moviment de persones que únicament aspiraven a localitzar els cadàvers dels seus padrins assassinats pel feixisme ha derivat en la creació d’una consciència col·lectiva –sòlida, activa, reivindicativa– que pot provocar un debat ètic i emocional d’alt voltatge en reclamar la identificació i localització dels fills de republicans lliurats en adopció o la retirada d’honors i privilegis als hereus dels que enderrocaren la República.
I la cosa no s’atura aquí, pot arribar més enfora. Els cadàvers que s’exhumen porten un missatge de present. De manera que una part important de l’opinió pública podria acabar per qüestionar la correcció de la transició democràtica (fins ara mitificada) o, fins i tot, la legalitat de la Corona, des del moment que la restauració monàrquica va ésser impulsada per Franco i ratificada per un pacte entre les forces polítiques més representatives, en lloc de sotmetre’s a plebiscit. Tot plegat ha generat inquietud a l’establishment. I la intervenció de Garzón en acusar Franco de crims contra la humanitat va ésser la gota d’aigua que va fer vessar el tassó. Cap partit d’esquerra no gosa discutir la legitimitat de les reivindicacions de les associacions de memòria històrica. Però ben segur que més d’un ha convingut que calia reconduir-les.
I probablement ja han posat fil a l’agulla. Si més no, la constitució de la Fundació Balear de la Memòria Democràtica ens permet pensar-ho. A les Illes Balears ha partit d’una proposta del Bloc. Ben aviat n’hi haurà, si ja no n’hi ha, a la majoria de les comunitats de l’Estat. Ara per ara, aquí, la cosa pinta bé. Inicialment dependrà de la Conselleria d’Afers Socials, i Fina Santiago és una persona del tot fiable. Tanmateix, no n’hi ha prou per a dissipar la desconfiança. La plataforma disposarà de dues comissions assessores, i ja és sabut que la millor manera d’aconseguir que un ens esdevingui inoperant passa per dotar-lo d’assessors, com més millor. A més a més, el sentit comú ens diu que si una cosa funciona, i pretenem que continuï funcionant, cal no tocar-la. No seria més correcte, per tant, abocar a l’ARMH de Balears els 30.000 euros anuals que administrarà la Fundació? Estic convençut que amb la meitat del pressupost tirarien endavant.
D’altra banda, si el Govern pretén endegar un projecte de llarga durada, seria recomanable blindar-la, la Fundació, contra les alternances polítiques. D’aquí a dos anys pot tornar a governar el Partit Popular, i no vull ni imaginar-me quina utilitat en faria dels fons. Insisteixo: rere la Fundació Balear de la Memòria Democràtica el Govern amaga una carta trucada. El concert de divendres passat –promogut per l’OCB i, paradoxalment, per l’ARMH– en record i homenatge als exiliats, és l’aperitiu dels plats que vindran darrere. Música per a l’Exili i Cançons Republicanes són dos espectacles que tenen un objectiu consemblant, però entre l’un i l’altre hi ha diferències substancials. La passió, la revindicació dels fets concrets (no de la memòria abstracta) i l’actualització del missatge republicà i nacional de Biel Majoral i la seva gent, contrasta amb els intents de Guillamino i Manuel García d’universalitzar la tragèdia del trenta-sis i d’actualitzar-la en termes de globalització.
Encara que ells, Guillamino i García, tinguin un altre punt de vista del tot respectable, no m’estic de dir que és una manera, la que han escollida, de fer que tot se’n vagi en fum. Ens interessa, i molt!, que es localitzin les fosses que Pol Pot va omplir a Cambotja o que s’arbitrin mesures de solidaritat perquè no arribin més cadàvers de gent africana a les costes andaluses. Però, si parlem de memòria històrica, reclamem a l’Estat el parador de Bartomeu Capó, de Búger, o de Jaume Carrió, de Manacor. I això és políticament incorrecte. En els preàmbuls del concert, Maria Antònia Oliver París, presidenta de l’ARMH, va afirmar que "nosaltres som els néts de la guerra a qui ens robaren la nostra història". Vius, amiga, que també no et prenguin el dret a reivindicar-la.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Allò que no han donat a una associació que ha fet feina durant anys per la recuperació de la memòria històrica sense cap subvenció, ho donen ara montant una fundació per tal de col·locar als amics que poca feina han fet en aquest sentit. Ben aviat hi haurà conferències i actes de gent "políticament correcta" que fondrà ben aviat el pressupost amb propaganda a favor dels seus "sponsors" institucionals. Pura relació clientelar. La relació que tenen uns polítics ineptes amb els moviments socials és purament instrumental.
Aquesta ARMH és només de Mallorca, no de les altres Illes. A Menorca no s'ha fet fins ara, i està bé açò de fer coses per a totes les Illes i per a totes les víctimes del franquisme, no només a Mallorca.
El concert partia d'una institució semblant a la de la fundació de la memòria balear, la de Catalunya, per tant tot estava pactat i preparat abans de l'acte protocol•làriament, però fora de protocol la representant de l'associació mallorquina va fer aixecar a na Magdalena Nebot, Biel Noguera i Llorenç Noguera com a representants del republicans exiliats i foren aplaudits amb sentiment republicà per la majoria dels assistents a l'acte, molt fortament, es més un d'ells, fora de protocol també, va pujar a l'escenari i va dir que ell va ser i seria fins la mort republicà, mentres l'altre es va dirigir el públic amb el puny i brac aixecat i va fer que aquest li contestes també amb la salutació comunista. Es el que mall tindran les institucions, el frescor de la gent del poble, esperem que aquesta associació no es deixi manipular per cap institució, en quan a les fosses ésl'adminitració de justícia qui els ha de gestionar i exhumar ja que foren i son delites de crims contra l'humanitat.