El dia romp amb una perfecció primaveral admirable. El llarg hivern que hem travessat, amb pluges de planyívola inconsolable, comença a finir. El cel, ara, és net, cada dia més net, completament rentat. En aquest temps, quan la primavera madura, és ben habitual en el país que ens surtin jorns de netedat explícita. Algú aquests darrers dies n’ha fet, amb el cel, una bugada pulquèrrima, d’un resultat blavíssim immaculat. Un mestralet no pas massa actiu ha esbandit totes les escumes que deixen els núvols sobre la volta atmosfèrica. La lluminositat és radiant, prodigiosa; i el to cromàtic, perfecte, de laca. Diuen que Menorca és una illa de lluminositat solar fenomenal, superior fins i tot a la de qualsevol altra illa mediterrània. Jo no ho podria pas asseverar amb tanta amplitud geogràfica, però em tem que deu ésser vera.
La nostra és, en efecte, una llum intensíssima. A les primaveres d’estiu i d’hivern, durant les estacions equinoccials que prologuen o la calor o el fred, la llum de Menorca resulta, més aviat, àcida, metàl·lica, passada per la fresadora d’un sol ardent. Amb un cel així, un cel potent i energètic, sembla que algú hi ha vessat anyil a cabassos. Una araucària gegantina, alta com una torre Eiffel, emet remors guturals, com la bonior d’unes ones que llepen l’arena dòcil de les platges. El mestralet i l’araucària xiuxiuegen confidències. Una gavina es repenja en el ventet lleu —en el capvesprol de maig— i dibuixa el·lipses, corbes i aires de ballarí, tous i mòrbids, de barrines. La gavina, avui esdevinguda amant sensual del mestralet, es colga dins les bufades i, així, albira el panorama cartogràfic desplegat per sota les ales en creu, en un vol per la perpendicular de les platges de Son Bou, on he anat a divagar, mirant l’horitzó del mar quiet, dòcil i pacífic.
Demà, o sigui en esclatar la temporada turística en tota la seva extensió boja, el paratge esdevindrà, en canvi, un formiguer enutjós que ni tan sols a l’insectívor d’allò més voraç podria pas estimular-li l’instint i la talent. Contempl, unes hores més tard, l’epicúria plaça del Born de Ciutadella, açò és, la plaça sensual i elegant, en els moments volàtils en què la tarda fa la lenta declinació. La llum torrada amara les velles pedres de l’arquitectura noble. L’obelisc central, talment com si fos l’agulla d’un rellotge de sol, resta en penombra i deixa de marcar les hores sobre el paviment. És com si la màquina urbana perdi corda i pari amb una perfecta normalitat, sense estridències, sedosament. S’apaga la llum, s’esvaeix la claror del dia minvant i el sol es colga. D’aquest marc del jorn estant, veig el cel emplenat d’un blau atzur suavíssim. Es troba exactament en aquell punt subtil en què ha aconseguit una tonalitat de blau de crema catalana.
Si la crema catalana, és clar, fos blava, si aquestes postres tan saboroses continguessin una qualsevol irisació celeste, no hi ha dubtes que donarien aquest mateix aspecte i textura del cel de maig que jo admir, a les tardes, a Ciutadella, sobre el mirador que guaita al port. Sobre aquest blau dolç cremós —deixeu-me insistir: de crema catalana celeste— s’hi veuen núvols esqueixats de color lilós, entre moradenc transparent i roig rosaci que recorda, tot plegat, una vaixella policromada damunt unes estovalles anyils. En aquest temps és freqüent que la volta del cel presenti núvols simplement decoratius, una taula parada sobre la gespa en tarda de vega: colorista i d’una amenitat innegable. La primavera, sobretot la de les setmanes centrals que dura el trimestre equinoccial, és així de plàstica —vull dir d’agradosa, de solar i expansiva.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.