Tradicions o traïcions? (els botiflers de Santa Eulàlia)

Quan el dia de Glòria va passar al diumenge, la processó de l’Encontrada va ser ben matinera. Solia ser curta i precedia "l’ofici d’al·leluia", anomenat així pel càntic entonat en el moment culminant. A Perpinyà, la capital del Regne de Mallorca, el dia de Pasqua es treia el vel del dol amb el cant del Resurrexit mentre les campanes repicaven l’al·leluia. A la Fundació Cosme Bauçà hi ha una consueta de 1759 que descriu com era la processó felanitxera. En el Convent es cantava un Te Deum i partien amb el pas del Crist ressuscitat. En arribar a la parròquia, es trobava amb la imatge de la Marededéu i, en el moment de l’encontre, es cantava el Regina caeli, el cant habitual a la totalitat de la terra catalana: Regina caeli, laetare, Alleluia. Quia quem meruisti portare, Allelluia.

Resurrexit sicut dixit, Alleluia. Si això és així (i vatua Déu que ho és!) qui, quan, com i per què va introduir a un acte litúrgic un himne que hauria de ser proscrit d’aquesta terra per a sempre més amb tots quan li fan la cort? És ben bo d’aclarir! La tasca uniformitzadora dels borbons va començar amb Felip V, el francès, que amb el suport de Castella va ser rei d’Espanya per la força de les armes, esclafant la nostra terra i la nostra noble gent que defensava el rei Carles III d’Aragó, rei de València (1706-1707), de Mallorca (1706-1715), de Sardenya (1706-1720), de Sicília (1706-1738), de Nàpols (1706-1738) i comte de Barcelona (1706-1714), al qual Felip V faria esborrar de la història. El seu nét Carles (reconegut com a Carles III per ocultar el nostre) era conscient que la llengua i la memòria són els botins més preuats per sotmetre un poble.

Per això, va atacar els nostres símbols: la bandera, l’idioma i l’himne. L’any 1770 va inventar una bandera espanyola (copiant-la de la nostra amb la idea de substituir-nos-la), va imposar el castellà i va decretar, com a himne, una marxa militar prussiana que, 10 anys abans, li havia regalat Frederic el Gran, com a present de noces, i que ja havien adoptat els soldats "granaders". Aquell Carles III ordenà que la marxa sonàs quan ell, a les processons, se situava davall pal·li al costat del Santíssim per obligar la gent, com faria Franco, a agenollar-se al seu pas. Així la vertadera tradició, la del cant de l’Al·leluia i la del Regina caeli, se’n va anar en orris. I, tanmateix, no va assolir l’èxit general perquè la processó existeix a molts d’altres indrets. A la majoria de pobles italians l’Encontrada es fa amb l’himne marià. Això aclareix encara més el rerefons de la protesta de Santa Eulàlia: una bastarda intromissió!

L’estiu de 1715, les tropes borbòniques, capitanejades pel cavaller d’Aspheld, desembarcaren a Cala Llonga i la sang dels defensors felanitxers va regar l’Horta. Quan arribà a Palma l’exèrcit invasor, alguns nobles innobles traïren juraments i lleialtats. Serien coneguts com a botiflers, denominació que prové de la flor de lis que estampava les botes dels soldats francesos i que, a Mallorca, solem dir amb major menyspreu: botifarres! Els que, diumenge passat, plantaren l’ofici varen fer un ridícul majestuós que els confereix el dret d’estampar una carabassa o un rave al bell mig dels seus emblemes heràldics. Cap d’ells no aixecava el cul quan, no fa gaire, els capellans feien resar "por nuestro invicto caudillo Francisco Franco y su ejército". Això, que també devia ser una tradició, ja els anava bé. Ara, el rector de Santa Eulàlia, Antoni Alzamora, ha tengut la saviesa i la dignitat de desempallegar-se d’un empelt extemporani i extravagant inserit dins de les esglésies.

Tendran barra de parlar d’independència entre el poder civil i el religiós? Podeu tenir l’absoluta seguretat que els descendents dels col·laboracionistes de 1715 no han perdut la memòria. Saben bé què es pesquen i es limiten a abandonar la cerimònia religiosa. La ignorància i la bandera la deixen passejar a una beata folklòrica exhibicionista, la qual (perdonau-me la frivolitat de la gracieta) hi va posar la cirera: "La nostra mallorquinitat no entra en conflicte amb un himne que ens uneix a tots" –va dir i va quedar tan ampla–. Doncs no, no m’uneix res amb ella, ni amb aquesta marxa militar, ni, molt menys, amb els seus defensors botifarres que un dia d’aquests aniran a donar murga a Murgui. Amb una almoina pietosa aniran a queixar-se al bisbe de Mallorca (com feren contra Llorenç Lladó de Felanitx). Li diran que el capellà ha profanat una tradició, però l’expressió correcta és que ells han revalidat una traïció. Clar que això sí que és una tradició dels botifarres!