Llorenç Capellà14/04/09 0:00
TW
0

Avui, 14 d’abril, recordem que hi va haver uns pobles que tingueren l’atreviment i el privilegi de somniar desperts. Va ésser fa setanta-vuit anys. Però l’efemèride perviu, indeleble, en la memòria col·lectiva. En realitat, els calendaris haurien d’assenyalar el dia d’avui en vermell. No tots els pobles serven en el subconscient uns instants de plenitud i goig tan legítims. De sobte, la persona va prendre consciència que no estava sotmesa ni a déus ni a reis ni a tirans. Fins i tot la Guàrdia Civil, que estava amb els déus, els reis i els tirans, va fer part del somni i no va despenjar els mosquetons de l’armer. L’aire net d’abril va fregar el front d’aquells que s’havien acostumat a viure cap cot. Pels fills morts a l’Àfrica, per la tuberculosi, per la fam. Per tantes coses...! El segle XIX s’acomiadava amb Gutiérrez camí d’Itàlia (Gutiérrez=Alfons XIII). Ho proclamaven els oracles: en una nit s’ha avançat un segle: en un instant s’ha somiat un món.

Aquell somni que es concretava en la substitució de banderes en els balcons dels edificis oficials, va ésser real. Va durar un alè: un minut: unes hores. Unes setmanes, potser. L’esperança, per als de baix, és tan fràgil com la vida de la papallona. Per a tots ells, la República era esperança, de manera que era fràgil. Però el 14 d’abril va ésser el símbol inqüestionable de llibertat. Més endavant vendrien temps de renúncies. La República dels treballadors passaria a ésser la República dels buròcrates. Després, la de Lerroux. I Lerroux era latrina, mentida, picaresca fètida. Amb sis anys, la República no va créixer, va envellir. El 14 d’abril era esperança. El 16 de febrer, ràbia. La gent que hissa les banderes als ajuntaments un 14 d’abril i la que convoca vaga general un 18 de juliol és la mateixa. Però ja no somia desperta. Li han fet tocar de peus a terra els trets de Casas Viejas, les canonades d’Astúries, les petjades rítmiques i feixugues de les botes militars a la plaça de Sant Jaume.

Creu, encara, aquesta gent, en els llibres. I els llibres seran cremats. I en la dignitat, creu. I amb la dignitat empaperaran els murs de tots els cementiris. Tanmateix, un 14 d’abril (aquell 14 d’abril!) d’ara fa setanta-vuit anys, la gent oprimida i la gent que combatia l’opressió va tenir l’oportunitat de creure en un món millor sense necessitat de subscriure una hipoteca d’habitatge a trenta anys ni una pòlissa d’assegurances a tot risc ni un pla de jubilació que paguem tota la vida. Podem admirar-la, aquella gent. I envejar-la, perquè va estar a tocar de totes les llibertats. Aquesta, si més no, és la sensació que perdura a través del temps. I acreix la convicció, cada vegada més estesa, que el 14 d’abril, més que una data per al record, és una assignatura pendent.