Editorial06/04/09 0:00
TW
0

Ahir es va cloure una etapa a la qual s’ha volgut donar una importància que la realitat no ha confirmat. Es tracta d’aquests cinc anys que s’han escolat sense que un president espanyol i un dels Estats Units s’hagin reunit. Si això no havia succeït des que Aznar i Bush conspiraven amb Tony Blair per accionar la maquinària de la guerra, és perquè José Luis Rodríguez Zapatero va tenir la decència de retirar de l’Iraq les tropes espanyoles que hi havia enviat el seu predecessor en el càrrec.

La vida no s’atura per res, i ara Aznar, que s’havia referit a Bush com al seu amic, ha de veure com l’"exòtic" president Obama es manifesta feliç de poder anomenar Zapatero amic seu. I què, si Bush no el va voler rebre? No ha passat res, i això és el que hom havia de tenir clar, per més que el Partit Popular clamàs per mor dels "grans perjudicis" que aquest desencontre suposava per a Espanya. Quins perjudicis?