Damià Quetglas06/04/09 0:00
TW
0

La moderna i progressista ciutat porticada de l’Emiglia-Romagna, que té la més antiga de les universitats europees, és portada també a Itàlia. Però no pel debat de les reformes dels estudis universitaris, sinó per les eleccions municipals anticipades que s’han convocat a causa de la renúncia del seu batle, Sergio Cofferati. Quan els diaris van publicar que el sindaco abandonava, molts van interpretar que el vell sindicalista de la Pirelli –apartat de la carrera de direcció de la sinistra i contravertida legalista– deixava l’esposa –vint anys més jove que ell, resident a Gènova i amb un nadó. Però el que realment deixava era la política. La seva dimissió –argumentada amb un lacònic "els fills no es crien a l’autopista"– ha causat incredulitat, sorpresa, simpatia, rebuig, rialles, cinisme... talment com ha passat a Búger amb dues renúncies a l’equip en minoria del PP, o a Binissalem, amb dues renúncies similars.

O a Sineu, amb el mateix cas. O amb les dues renúncies dels dos primers de la llista del PP a sa Pobla, encara que a l’oposició. I, ara, amb tres components de la llista dels independents del batle de sa Pobla. De fet, són casos d’una senzillesa nítida com una cadira de bova en una estança pagesa o una caseta de figueral a foravila, encara que en la professionalitzada vida del poder –de la política– no es pugui entendre que hi ha coses més atractives i que fan més estimera que la cadira. Un fill, en el cas del sindaco de Bolonya. La vida privada. La dignitat i el compromís amb unes idees... Tutto l’universo obbedisce all’amore, come puoi tenere nascosto un amore ed è così? che ci trattiene nelle sue catene, que canta Franco Battiato a Fleurs 2. La poesia com a punt de fuga a l’Auschwitz que ha esdevingut la vida pública, també per aquí.