Ricardo Galli02/04/09 0:00
TW
0

Aquest modern polític "europeïtzat" va guanyar davant del que indicava la història. Poc després del seu primer discurs com a president –que va fer plorar mig país– va posar en marxa grans projectes. CONADEP, la comissió que va estudiar els crims dels governs militars; el rebatejat "Judici a les juntes militars", que va asseure a la banqueta els que havien estat presidents i generals feia poc temps; el Pla d’alimentació per al 27% de la població en extrema pobresa; el Pla d’alfabetització; la Llei de divorci; el Mercosur, el sistema de seguretat social universal; una agressiva política internacional per evitar que la guerra freda tornàs a rellançar les dictadures a l’Amèrica Llatina; el tractat de pau amb Xile amb el qual gairebé s’havia arribat a la guerra...

No va ser fàcil. Els militars liderats pels "cares pintades" amenaçaven i prenien regiments. La màfia sindicalista i militar s’oposava a perdre els privilegis de gestionar les "obres socials" –assegurances mèdiques gestionades pels sindicats–, per la qual cosa van fer 13 vagues generals que paralitzaren el país ajudats per una situació econòmica endurida i a cavall d’una terrible hiperinflació. El Govern va perdre poder i suport popular i sofria l’amenaça d’un nou cop d’estat.

Així, el 1989, després de perdre les eleccions i encara que faltaven set mesos per al canvi, va prendre la decisió de renunciar. Així es posà en marxa una dècada cretina i marxà humiliat un president que va ensenyar a tota una generació inexperta què eren els drets humans, el respecte a les llibertats, les polítiques socials, l’estat laic, la integració llatinoamericana, la política exterior antibel·licista. La història està posant Raúl Alfonsín al lloc que es mereix. Molts argentins ens preguntam com hauria estat la història si el país hagués tingut la paciència i el coratge de deixar acabar els seus projectes més ambiciosos.

Alfonsín representa aquests polítics preocupats per drets fonamentals, ambiciós però honest, reservat, de paraules mesurades. Potser això explica la incomprensió del seu país. L’Argentina no podia permetre que es trencassin tants estereotips. El costum indicava que calia matar-lo políticament per ressuscitar-lo després de la seva mort. Missió complerta, de nou mig país plorava per algú el qual tragué a puntades de peu fa vint anys... i pel país modern i civilitzat que mai no va poder tornar a ser.