Parlar sol pel carrer

Per a la generació dels nostres pares, és a dir, ahir mateix, sentir al carrer una persona que parlàs en veu alta, tota sola, com a mínim desvetlava una sana compassió o una murriesca pietat. Es pensava, per coneixement empíric, que el xerraire solitari era una persona que havia tengut un cop de lluna. Que li faltava un bull. Que havia perdut l’enteniment. O que s’havia begut el seny. El vianant que havia escoltat, per un instant, reflexionava sobre els dolorosos misteris de les persones. Però els temps han canviat i el progrés, o el que creiem que és progrés, s’ha esdevingut tan ràpid, invasor, anorreador que ens ha enlluerant. Actualment, la gent va pel carrer i, tota sola, conversa ben engrescada per l’aparell d’un telèfon mòbil.