El meu interès recalcitrant per la cultura —remarcat en la cultura menorquina— m’ha dat tots aquests anys de periodisme un feix abundant, riquíssim, d’amistats. Moltes ho són en clau pregona i perdurable, fins a atènyer la dimensió de les relacions de família. Si hagués de confegir ara la llista dels bons amics, còmodament emplenaria l’espai de què dispòs en aquest paper. Avui em referiré a un nom específic, perquè l’actualitat periodística me’l fa present. Al·ludesc a Àngel Mifsud Ciscar (1954), un menorquí de la valenciana localitat de Tavernes. Mifsud és, per mi, un dels nostres savis humanistes locals més aquilotats. Mirau si és savi, que viu abraçat a la discreció pública més extrema, i només es fa acompanyar de la modèstia personal, vagi on vagi.
Mai no demana res per a si; bolca el seu saber en les tasques de qui li ho reclama; apuntala treballs i recerques d’uns i altres; judica brillantment manuscrits literaris d’autors novells i de consagrats; com a mestre de tarannà i d’ofici, aporta metodologies a llevant i ponent entre els menorquins que breguen en el món de la cultura acadèmica; manté tibant i franc el compromís associatiu, ara presidint, ara fent-hi de vocal, secretari o simple soci. Deia que és savi i és humanista, perquè domina de debò una diversitat àmplia de disciplines. Ho fa amb la profunditat que hom espera d’un home intel·ligent i rigorós. A banda de ser professor –vull dir d’aula i pissarra–, Mifsud és expert en geografia física universal, en història contemporània, en filologia catalana i història de la literatura en aquesta llengua (ostenta el grau de catedràtic d’institut); i, en especial, apareix com un gramàtic admirable d’alt nivell, per com les especialitats lingüístiques totes estan en el cor mateix de la seva imponent intel·lectualitat.
A més, té coneixements en el camp de la història de les idees polítiques, i domina, com pocs a Menorca, la matemàtica i l’estadística electoral. Resulta, però, que també és poeta d’alçada. Va molt més enllà del pur saberut que ha estudiat molt en aquesta vida: també és un creador d’una solidesa i d’una elegància formals realment indiscutibles. Gairebé mai no ha publicat els seus versos. Tampoc mai no ha reclamat per a si l’atenció dels cenacles del parnàs insular. El dia que surtin a llum els seus múltiples poemaris originals, les lletres líriques de Menorca experimentaran un salt gens vulgar –i potser se’n penediran de no haver-lo aplaudit bonibé mai, o de no haver demostrat prou interès per ell. A mi, em sembla una mena de Machado de la poètica catalana de la Menorca d’avui: home bo, excel·lit poeta. Sorpreneu-vos, emperò, un grau més: va a classes de pintura, i a parer meu maneja prou bé els colors de la plàstica.
I açò no obstant, la faiçó humanista d’Àngel Mifsud no s’exhaureix en la mera sonsònia de les, diguem-ne, disciplines de càtedra. És una persona de criteri serè, capaç d’articular prudents consells per als moments humans difícils; es capté –cap dret– sobre els valors de la lleialtat, la capacitat d’estima al proïsme, sempre sensible als problemes socials i al rumb històric de l’hora que li ha tocat de viure. Al capdamunt, s’entendreix amb la mirada d’un fillet. És l’encarnació literal del padrí pur: algú que estima amb generositat, que dóna sense calcular res a bescanvi, que no es queixa de la seva sort particular i a qui mai no sentireu a dir on li fa mal. Impossible és que profereixi un exabrupte, ans dels llavis li flueix només el somrís fàcil i net, sovint subtil, dels grans homes. Un dels seus darrers estudis memorables és l’edició crítica que ha fet de la Vida popular del metge Francesc Camps d’Albranca, original de Dolors Camps, per a la sèrie Petit Format de l’Institut Menorquí d’Estudis. Quan, ara, s’hagi de presentar públicament, voldria que els elogis de la seva illa l’embolcallessin com mai. És hora.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.