Víctima del catalanisme

Dimecres va transcendir que el catalanisme balear s’havia cobrat la primera víctima. El camarada Jorge Skibinsky, oftalmòleg d’ofici, anuncia que abandonarà Mallorca abans d’acreditar els coneixements de català equiparables al nivell B.

–Ja tenim el Calvo Sotelo que ens feia falta...! –va exclamar Madame Rosa mentre destapava la segona botella de Moêt&Chandon del matí.

Josemón Bauzà va cantussejar l’himne dels Fletxes:

"Para que yo creciera
sobre una Patria hermosa,
mis hermanos mayores
cayeron cara al sol..."

El 25 de març va fer un matí assolellat que permetia evocar aquell 18 de Juliol.

–Som-hi! –va ordenar-li Madame Rosa.

I una mica pels efectes del xampany, i una mica perquè li agrada més una brega de moixos que un concert de la simfònica, el va arengar amb paraules casernàries:

–"¡A por ellos, Josemón, que son pocos y cobardes!"

DAVANT LA SEU
Josemón Bauzà va convocar, davant la Seu, Fletxes i Pelais, Ciutadans i Círculo Balear a més a més de la seva gent que no estava citada en el jutjat.

Josemón va ésser brillantíssim. Va recitar la Oración por los caídos:

–... Haz también que la victoria final sea en nosotros una certera estrofa española del canto universal de tu gloria.

–Sí senyor, Ortega Cano...! –va exclamar, entusiasmat, un marratxiner que l’ha vist créixer–. Que ets un Ortega Cano...!

Entre el públic hi havia Les Tintoreres.

I Josema Rodríguez, amb semblant preocupat i ulleres fosques talment l’apoderat de Manolete.

I Pepito Cardona que llepava un gelat.

Herr Dobermann rosegava un os.

–Camarada Skibinsky! –va exclamar Josemón.

–¡Presente! –respongueren tots alhora.

I així fins a tres vegades.

Monsenyor Murgui observava la moguda des del campanar. I a recer de n’Aloi, va beneir els reunits.

Comentari d’escolans: no tenia gens d’interès a sortir en els diaris com un Bisbe Miralles qualsevol beneint canons.

PALAU REIAL, NOVAMENT
El catalanisme excloent, representat pel Conseller de Salut i Consum, el radical Vicenç Thomàs (paraules seves: "cap metge ni infermera no es veurà condicionat pel català per a exercir a Balears"), ha fet la primera víctima. O dit d’una altra manera: el Partit Popular ja té el primer màrtir. El camarada Skibinsky (doblement expedientat per mala actitud laboral) ha tingut coratge per a denunciar la pressió insuportable del Govern: amb tan sols divuit anys que porta treballant a Mallorca, ja li exigeixen que entengui els aborígens!

–D’això se’n diu racisme balear –va sentenciar Madame Rosa.

–I manca d’hospitalitat –va puntualitzar Guillem Estarellas–. Què fa qui té el cul llogat quan veu arribar un client...?

–S’abaixa els calçons –va respondre Jaume Font.

–Sols que ens entenguem! –va concloure Guillem Estarellas–.

–Potser li hauríem de retre un homenatge de desgreuge –va suggerir Antoni Pastor–. Més que res perquè comprengui que no tots els mallorquins som uns desagraïts.

–Jo ara ja no som ningú –va comentar Madò Catalina–, però consider que amb una missa cantada quedaríem d’allò més bé.

–Cata, lo de la misa vale –va respondre-li Josema Rodríguez–, pero si a continuación hay un arroz brut con mucho conejo y caracoles y su generosa ración de cigalas. ¿Me entiendes...? Esto funciona. Y si quieres, que bendiga la mesa el señor obispo...

L’argentí Jorge Skibinsky ha aconseguit que el Partit Popular recuperi la capacitat de revolta. Va arribar al local Carlitos Delgado i va abraçar els camarades que tenia més a prop.

–He intentado localizar a los oficiales de Jinetes de Alcalá infructuosamente –va fer saber en veu alta–. Voy a convocar a los alféreces de Lluc.

–Com...? –li va demanar Guillem Estarellas.

–A través de Radio Mallorca –va respondre Carlitos–. Seguro que don Lorenzo Villalonga nos brinda una sustanciosa proclama.

GABINET DE CRISI
Alhora que en el carrer Palau Reial, 10, tot eren encaixades de mà i preparatius per a lluitar per un futur millor, en el Consolat de Mar s’havia reunit el gabinet de crisi.

El President Antich no podia dissimular la preocupació.

–Na Roseta en fa un gra massa de la normalització del català –va dir–. Sempre que em visita en Jorge Lorenzo ens fem un tip de parlar de la moto en espanyol.

–Així i tot, hem de matisar el preàmbul del decret –va suggerir Joana Barceló–. En lloc d’afirmar "exigim als professionals de la sanitat el nivell B de català", ha de dir "suggerim la conveniència d’aconseguir el nivell B de Català als professionals de la sanitat, tot i acceptant que ens facin botifarra en nom de l’article vint-i-sis."

–I què diu l’article vint-i-sis...? –va demanar el President.

Va recitar Joana Barceló:

En cas de greu compromís
tot extern té atribucions
de passar-se pels collons
qualsevol llei del país.

–Correcte –va afirmar Berto Moragues–. És important que el Govern sàpiga transmetre la seva voluntat de convivència sense renunciar a la fermesa que el caracteritza.

Va proposar Vicenç Thomàs:

–I si, a més a més, especificàssim que n’hi haurà prou si assoleixen el nivell B, però en b minúscula...?

–Què vol dir en b minúscula...? –va estranyar-se el President.

–Con b de boniato, cariño –va explicar-li la senyora Galmés Chicón.

Va quedar perplex el president.

A la teulada, els moixos cercaven moixa. I més amunt, el cel amenaçava barrumbada.

El President va sortir al balcó a fumar. Arribaven veus llunyanes.

Una deia:

–Camarada Skibinsky ¡presente!

Responien les altres:

–¡Presente!

Monsenyor Murgui tocava campanades a mort i els moixos miolaven.

–Mèu! –feien els moixos.

El President va llençar enfora la cigarreta i va entrar novament al despatx. L’esperava el gabinet de crisi.

–Aquest país no té remei –va mormolar.

I no somreia.