Segons els apologistes més entusiastes del turisme de masses, la vida a la Mallorca preturística era un infern. La misèria, l’emigració i la manca d’expectatives serien algunes de les característiques essencials de la societat abans que arribàs el mannà del turisme. Aquest esquema simplista no aguanta el més mínim examen crític, encara que no per això hem de caure en l’altre extrem, el d’una impossible Mallorca rural, bucòlica i feliç. Precisament, des de la història de l’economia, el grup d’investigadors encapçalat pel catedràtic Carles Manera ja fa temps que ha demostrat que també hi havia tota una Mallorca industrial, que experimentà un fort creixement en els anys vint i trenta del segle XX.
En aquesta mateixa línia, el doctor Ramon Molina ha aportat dades sobre la qualitat i l’esperança de vida que situen les Illes Balears com una de les regions més desenvolupades de l’Estat, si bé es mantenien uns salaris molt baixos i una taxa d’analfabetisme molt elevada. Pel que fa als moviments migratoris, a partir dels treballs pioners del catedràtic Sebastià Serra, de la col·lecció Els camins de la quimera, que va dirigir el geògraf Joan Buades i d’altres recerques, es pot afirmar que es tracta d’un tema complex, en el qual trobam conjuntures molt diverses. Així, podem contraposar l’allau emigratòria del 1889 a l’Argentina i Xile, provocada per una autèntica crisi de subsistència en el camp mallorquí, als fluxos migratoris de Sóller a França i Puerto Rico, que partien d’un dels municipis més rics. Precisament, una extraordinària observadora de la realitat mallorquina, l’escocesa Mary Stuart Boyd, de qui s’ha editat recentment Les illes venturoses.
Vida i viatge a Mallorca, Menorca i Eivissa (Documenta Balear/ Institut d’Estudis Baleàrics, 2008), fa unes consideracions que resumeixen molt bé les nombroses dades disponibles. Aquesta viatgera, encara molt influïda pel romanticisme, s’instal·là a Mallorca la tardor del 1909 amb el seu marit i el seu fill i hi residí durant alguns mesos. Poc abans de deixar l’Illa, visità Alcúdia i conegué un "jove bronzejat" que procedia d’una família que regentava una taverna i una petita explotació agrària. Però, en paraules de Mary Stuart traslladades al català pel traductor Jaume Boada Salom, "en la família hi havia moltes boques a alimentar i, tot i que a Mallorca sempre hi ha menjar per a tothom, els doblers escassejaven. Així que fa cinc anys hagué d’anar-se’n a Algèria a provar fortuna. Ara, havent reunit alguns doblers tornava a la seva llar".
No és l’única vegada que aquesta viatgera esmenta l’emigració, ja que també ho fa quan visita Sóller i comenta que la influència francesa és perceptible en l’arquitectura i en el pentinat de les dones, ja que, sobretot entre les joves, cedia terreny la trunyella i el rebosillo o el mocador de cap, substituïts per pentinats més sofisticats. A Pollença, llogaren una calessa amb un xofer que havia emigrat i fet doblers a Buenos Aires i, encara jove, havia tornat a la seva vila natal, on vivia còmodament i disposava d’un bocí de terra i d’un carruatge de cavalls propi. Com és lògic, també es trobà amb emigrants retornats a Andratx.
En concret, amb el propietari d’una petita botiga hostal, que com la majoria dels andritxols, havia treballat a l’Havana, en el seu cas com a xef de cuina, i, en tornar a Andratx relativament jove s’havia pogut casar "al seu gust" i establir sense problemes. Tot plegat, ens du a la conclusió que, en un context de moderat creixement econòmic, i exceptuant algunes crisis sectorials puntuals, en els primers decennis del segle XX, no era la misèria absoluta la que impulsava els emigrants mallorquins, sinó la possibilitat de millorar econòmica i socialment.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Enhorabona, senyor Marimon, per aquests articles a DBalears. Vostè demostra que es pot ser un bon investigadfor, un bon professor, un universitari com cal, i, alhora, un bon divulgador de coneixements científics. Molts de col·legues seus n'haurien de prendre exemple. Tan estufats, alguns, menyspreen els diaris com a mitjà per comunicar els seus coneixements. Sabrien escriure articles rigorosos i intel·ligibles per a la gent del carrer? Potser ho considerarien un demèrit?