Tenir o no tenir

Sempre surten imprevists, en qualsevol empresa, fins i tot –o sobretot– en les històries d’amor. Els pactes polítics no són immunes a aquesta regla universal, que reserva inexorablement un espai a l’atzar en totes les obres de les persones. Perquè parlam de persones, no de moneiots. És clar, per tant, que un pacte es pot afollar perquè, davant un imprevist, els distints conjurats no reaccionin de la mateixa manera i sorgeixin diferències insalvables.

Però, vet aquí que, perquè es doni aquest cas, els desacords han de ser, com a poc, tan grans com el canó del Colorado, perquè ja veis com es poden entendre ara el PP i el PSOE en el País Basc: un aparellament contra naturam? No, un reconeixement implícit que no han abandonat mai la seva escala de valors, que els mena a crear un Frente Nacional que el general Francisco Franco Bahamonde deu haver beneït des del cel. Però, és clar, en les coses humanes el sistema de pesos i mesures no respon a cap convencionalisme universalment acceptat, i actuam com si les coses fossin, efectivament, com les percebem.

El pacte que ens governa no s’està guanyant el respecte de la ciutadania –i aquesta asseveració respon, també, a una percepció personal, que podria ser errònia: tant de bo ho fos. És un pacte fràgil, trencadís, anèmic, mancat de lideratge i en el qual tenen capacitat de decisió i fins diria d’extorsió algunes persones que no acaben de fer el pes que demanaríeu a un governant.

Si el pacte se’ns presenta feble, amb aquest aire de provisionalitat constantment renovat, no és perquè, en el trajecte que du recorregut, s’hagi vist assaltat per imprevists emboscats en en un revolt del camí. Ara mateix sembla que es podria trencar tot per unes qüestions que ja vénen d’enrere i que havien de continuar el seu recorregut en el decurs d’aquesta legislatura. No hi pensaren, a l’hora de distribuir el poder entre uns i altres? Qualsevol diria que un penyal s’ha desprès de la muntanya barrant el pas al pacte –que no en direm de progrés: la broma ja no té cap gràcia.

No, no s’ha desprès cap penyal: fins ara, s’ha caminat per una via recta, amb una visibilitat i una transparència impol·lutes. Idò, així i tot, ja els tenim aquí, jugant amb les coses de menjar, com si governar fos un caprici d’al·lots aviciats i malcriats. Com que no tenen cap excusa, què els hauríem de dir i com els hauríem de qualificar? En qualsevol cas, allò que els fa falta per no trobar-se en aquesta situació no s’ensenya a les escoles. Es té o no es té, una mica com la vergonya i la decència. I amb això, com és ben natural, no vull dir que en tenguin o els en manqui: serà segons la percepció de cadascú.