Conten que, en una selecció d’actors, Stanislavski va demanar a un aspirant que comunicàs quaranta missatges diferents només amb l’expressió "Segodnja vecerom" (‘Avui vespre’), i aquest així ho va fer. Anys més tard, ja actor experimentat, amb aquesta expressió, va ser capaç de pronunciar-ne més de cinquanta, la majoria dels quals varen ser perfectament entesos pels qui l’observaven. El mateix exercici es podria fer amb l’expressió "Oh, Europa!". Bastaria que l’aspirant s’imaginàs tots els estats d’ànim que la idea d’Europa dels darrers cinquanta anys ha provocat entre els ciutadans que hi han volgut creure (sorpresa, temor, malfiança, esperança, rebuig, desig, admiració, entusiasme, fascinació, decepció, incredulitat...) i fer-hi encaixar la forma adequada de dir "Oh, Europa!". Deuen ser molts els qui han transitat per aquests estats d’ànim, en un viatge cap a una mena d’Ítaca, la qual no sembla ser com l’havíem imaginada.
D’una banda, frustracions. Acabam de ser testimonis d’una peregrinació a Brussel·les que havia de posar fi al tracte discriminatori que reben les Balears, també, d’Europa. Però sembla que, llevat de promeses, poca cosa més n’han tret. Potser la culpa és haver-se presentat en companyia de dimonis davant una institució que, mirau per on, recorre a la simbologia de la Immaculada Concepció. Ja fa més temps que hi confiàvem perquè ens reconegués una oficialitat del català que no ens reconeix l’Estat; i, encara sort, que arribam a una certa tolerància. D’altra banda, astorament. Sorprèn que Europa serveixi per coses tan inesperades com intentar prohibir, per seguretat, els correfocs. No sé si hi ha hagut gaire desgràcies personals considerables provocades per correfocs (sé de botiguers que es queixen de desperfectes en els vidres dels mostradors; que caldria evitar, això sí).
Ara bé, si les han de prohibir, hi ha moltes activitats amb major grau de perillositat per davant dels correfocs: la circulació de cotxes, el trànsit aeri, l’esquí, la feina o, fins i tot, sobretot entre les dones, el matrimoni, tant civil com religiós. I en aquesta mateixa línia, la directriu europea que anuncia que, en cotxe, haurem de circular sempre amb els llums encesos. Ja va bé quan comença a fer fosca o està ennigulat, però ja direu quin increment de visibilitat deuen suposar els llums encesos un migdia assolellat de juliol –i de molts altres moments de l’any– per les nostres carreteres. Un pot pensar si deu ser un fabricant de bateries, qui l’ha redactada. No ho sé, però coses com aquestes et fan veure que a Europa no tot és seriós. I no hi ajuda que determinats partits aprofitin les llistes europees que col·locar-hi alguns polítics que volen allunyar perquè no molestin o que no saben què n’han de fer i dels quals tampoc no arribarem a saber si hi han fet res (bé, és ver que això no passa només entre els que van a Europa).
Ara bé, l’afirmació "això és una directriu europea", per a determinades persones, té tanta contundència que no hi ha argument que –ja en pots fer de voltes– la pugui posar en entredit. Com abans, quan era una ordre de Madrid. Evidentment, seria mentir, afirmar que tot el que ens ha arribat d’Europa és negatiu. Sens dubte hi ha moltes coses positives. Però n’hi ha també, com aquestes que hem vist, que, pel cap baix, no provoquen gaire entusiasme. Potser –ja ho avisa Kavafis– en arribar sempre trobam una Ítaca més pobra de com l’esperàvem i que el profit depèn de com es faci el camí. O que, a Europa, ens la imaginàvem "més gran", com el personatge de la sèrie de televisió d’on he manllevat el títol.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
A mi això d'Europa sempre m'ha fet un no sé què. A la premsa de l'estat tendeixen a crear opinió fent judicis de valor de conceptes abstractes. Aquestes idees, que haurien de ser neutres, se'ns ofereixen associades a d'altres de positives o negatives, segons el cas i segons el comunicador: el concepte "Europa" és positiu; el concepte "nacionalisme", per a molts, és sinònim de dolent, de terrorisme... Jo no em sent europeu, ni m'enorgulleix veure onejar la bandera de les estrelles. El meu aspecte físic m'agermana abans amb un marroquí que no amb un holandès. Europa, com a conveni de col·laboració, pot ser positiu, però que no ens vulguin fer creure que la Mare de Déu nom Joana.