Aquest home que mira l’objectiu, carregat de flassades i que acompanya la seva filleta que ni pipelleja no es pot avenir d’allò que estan vivint, es diu Mariano Gracia. Ella es diu Alícia, Alícia escapant del país dels feixistes, nena mutilada en el bombardeig de Monzó, Osca, que serví de model del monument a l’exili que hi ha posat a la Vajol, a dalt de la muntanya, una escultura ben viva, de ferro, no només pels pelegrinatges que rep, servidor ha comprovat com els llamps li fan a prop els dies de tempesta. Darrere, els segueixen els seus germans, el petitet és Amadeo, de 5 anys, també ferit, i el germà gran, Antonio, que també fita la càmera. L’home que porta el més petit de la mà és en Thomas Coll, que va ser amputat en la Primera Guerra Mundial i que quan va saber que a la frontera hi passaven nens mutilats els va anar a buscar per ajudar-los.
Aquesta imatge és ja un símbol, un trist símbol, però al cap i a la fi un exemple que els feixistes no vau guanyar del tot. Mentre negau una tomba digna als morts de la repressió, encara hi ha testimonis vius que han fet possible que se’n parli i que s’intenti restablir l’honor i la dignitat. Sort dels que van poder marxar a França, Mèxic o altres indrets. A partir d’elles i d’ells, s’ha pogut reconstruir una memòria, que és l’únic que no podreu tocar amb les vostres mans tacades de sang. A Tolosa de Llenguadoc hi ha un monument semblant, però l’autèntica obra d’art és aquesta foto de Safara, per ara nom desconegut entre els que es dediquen a aquest art, que aparegué per primer cop a la revista L’Illustration el 18 de febrer de 1939. S’han complit setanta anys i a mesura que es van obrint noves opinions, nous testimonis, apareixen nous papers i nous llibres i es confirma la realitat del tractament indigne que reberen els republicans catalans i espanyols per part de les autoritats franceses, com també la població civil d’aquest país, en gran nombre, féu tot el contrari seguint l’axioma Orwellià. L’editorial La Magrana, en la seva col·lecció Orígens, ha tret El document de Prats.
Informe de l’èxode a Prats de Molló del 27 de gener al 16 de març de 1939, que és el relat de com aquesta vila, amb la caiguda republicana de final de gener del 1939, que suposà una entrada massiva d’infants, dones, homes, soldats, avis..., arribà a donar suport a una gernació de quasi cent mil persones en un període de dos mesos i en una vila de només dos mil habitants. El moment fou tan dur que Thomas Faitg, funcionari de 18 anys, en redactà aquest informe. Llibert Tarragó, fill d’exiliats i fundador de l’editorial Tinta Blava, traduccions d’autors catalans, n’ha fet el pròleg. L’epíleg del llibre és una llista de noms de les persones que hi deixaren la vida mentre hi passaren. Els habitants d’aquest poble van fer més en dos mesos, per la dignitat dels "vençuts", que la "democràcia" espanyola en trenta anys.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.