Reietons de misèries

Llavors, ja defora, vaig observar al cotxe que l’infant plorava a les totes, no sé si la mare, per no sentir-lo, va consentir que l’al·lot s’acabàs el que hi havia a la bossa amb la promesa, segurament incomplerta, que la pròxima vegada no la hi compraria. Ja sé que aquest exemple aïllat no serveix per fer-ne una gran deducció, però la veritat és que el trob una mica il·lustratiu.

Avui en dia sembla que pujar un fill, com es deia no fa gaire a Mallorca, és un sacrifici molt gran. I no ho dic per com és de difícil i cara la vida, sinó que requereix un esforç, que no es compra amb diners, i alhora una responsabilitat que no sé si molts de pares són capaços de realitzar. Em referesc a l’esforç de posar límits.

La gent va, com es diu ara, estressadíssima. I amb aquest so l’enterram. Vull dir que el fet d’anar estressats ens fa actuar massa sovint com aquesta senyora del supermercat: suposa molt més esforç haver-se d’enfrontar amb el fill, encara que sigui de bolquers, que no el fet de claudicar amb la bossa de llaminadures per tal que la mare pugui fer la compra sense la murga del plor de l’infant. Aquestes claudicacions, que són contínues i que us les podeu imaginar perfectament, condueixen a pujar uns al·lots aviciats, recordau aquella expressió de ser un aviciat de cocou? Davant aquesta tara, o aquesta manca de defenses per adaptar-se al món, llavors els pares recorren a un antídot que no sé si és tan perniciós com el mal que anteriorment han generat: la sobreprotecció.

Sembla que la sobreprotecció tampoc no té límits ja que, en el fons, és una manera d’amagar o de dissimular el seu fracàs com a pares. La sobreprotecció els du a justificar les conductes disruptives dels fills i aquests se solen envalentonar de mala manera. Aquesta setmana, un professor, parlant informalment amb una alumna, li va fer una broma. Ella, que és un poc piconària, va dir: "No et deus riure de mi? Perquè si ho fas, els meus pares et denuncien".

I el professor li va contestar: "I si tu et rius de mi, jo et puc denunciar?" Ella va contestar talment una doctoranda que no, que ella era menor d’edat i podia fer el que volgués, no la podia denunciar. Pens que en aquest context, des dels mitjans de comunicació, que són els que generen opinió, es fa molt poca pedagogia en el sentit que els pares tenen la responsabilitat de posar límits als seus fills i, en canvi, s’escolen moltes notícies que, filtrades a partir d’un sedàs sobreproteccionista dels pares, poden autojustificar aquest proteccionisme.

Per exemple, vaig sentir, sense gaires matisacions, que en l’informe del defensor del poble sobre els centres de menors es deia – així ho transmeté algun telenotícies– que aquests es quedaven sense pati. Qualsevol dia, vaig pensar, es presentarà un pare al nostre institut tot reclamant que no vol que el seu fill el castiguin sense pati. I llavors, quan passen desgràcies com la de Sevilla, la gent escridassa i exterioritza tot un seguit de sentiment, segurament en alguns casos justificats i sentits i es reclama de la societat que endureixi les penes, que endureixi els límits.

De desgràcies, sempre n’han passat. Jo no crec que el fet que hi hagués la cadena perpètua ho hagués evitat, ara bé, si els límits començassin a posar-se a ca seva segur que la mitjana de conductes disruptives seria menor i, en conseqüència, també disminuirien fets tan lamentables com el de Sevilla o com l’agressió a una menor al metro de Barcelona.