Un dels temes fonamentals, per no dir el tema fonamental, que s’amaga darrere el debat –magre i simplista pel meu gust– que ha generat l’aprovació de l’anomenat Decret Nadal és el tema del paper dels hotelers dins la nostra societat. Un tema que és tot un clàssic, com recordava molt encertadament en Climent Picornell al seu article de dissabte. Un tema, a més, que ha estat objecte d’estudis i d’aportacions molt interessants, com ho demostra la monografia que en Joan Amer li va dedicar en forma de llibre sota el títol: Turisme i política, l’empresariat hoteler a Mallorca. Darrere algunes de les crítiques que ha rebut el Decret Nadal, el que hi respira és la consideració que els hotelers no són mereixedors de l’ajuda ni de la comprensió de les nostres institucions d’autogovern.
L’argument, si fa no fa, seria el següent: els hotelers, és vera que han creat riquesa i llocs de feina, però també és vera que el seu negoci ha consumit el territori, ha triomfat en part gràcies als nostres atributs naturals (platges i paisatges), han agafat els beneficis produïts aquí i els han reinvertits a fora i han estat incapaços d’assumir uns compromisos mínims amb la marxa del país. Per tant, si ells no han volgut retornar un percentatge dels seus guanys a una terra que els ha ajudats a obtenir-los, ara no ens hauríem de banyar per ells. Fins aquí més o manco l’argument d’alguns, que podríem resumir així: els hotelers han explotat l’illa sense assumir cap implicació compensadora. És fals, aquest diagnòstic?
Tot depèn de com es miri. En primer lloc, i amb els riscs que té tota generalització, allò cert és que alguns varen pensar que els hotelers serien la nostra burgesia. Una burgesia que assumiria el lideratge de la societat civil, és a dir, una burgesia en el cor i la butxaca de la qual –més enllà del seu compte de resultats– hi bategaria un desig de millora del país en àmbits com el cultural, el patrimonial o l’ambiental. El Govern compra finques perquè les poguem gaudir els d’aquí i els nostres visitants; idò bé, d’acord amb aquesta visió, la dels hotelers com a classe compromesa, s’hauria de generar el següent cas, per posar-ne un exemple: que aquesta adquisició sovint l’haurien de fer els empresaris amb capital privat. Aquesta expectativa és evident que no s’ha acomplit, per això algun autor va considerar que la seva actuació era més pròpia d’un sindicat de pidolaires que dels rectors responsables d’un país. De finques n’han comprades, però per posar-les a l’abast de tothom.
En segon lloc, diré que també és cert que són molts els hotelers que han renovat i modernitzat els seus establiments reinvertint-hi beneficis, que han col·laborat amb els seus doblers en iniciatives com la salvació del Mallorca club de futbol i que han donat suport a una multitud de propostes filantròpiques, per anomenar-les d’alguna forma. Probablement, massa vegades, ho han fet des d’un provincianisme o des d’una manca d’arrelament que ha restat força als seus recolzaments, però ho han fet. En tercer lloc, diré que per a qualsevol país és un orgull comptar amb un empresariat que ha reeixit amb gran èxit en el seu sector productiu. Els empresaris bàsicament i legítimament cerquen obtenir beneficis i fer créixer el seu negoci, i és obvi que aquesta funció principal l’han acomplida amb una excel·lència digna de reconeixement.
Finalment, resulta que els hotelers es queixen, precisament, del poc reconeixement que reben de la societat balear. També és cert, però, que algunes actituds no ajuden que aquest reconeixement es produeixi. I en posaré dos exemples. Primer exemple: aquesta manca de predisposició per ajudar la pròpia pagesia resulta absurda i contraproduent. No dic que hi hagi d’haver cap classe d’obligació que els hotels consumeixin productes autòctons; el que dic és que els hotelers haurien de tenir un tarannà favorable a aquest consum, un tarannà que brillava per la seva absència en les declaracions que comentava en Climent dissabte. Segon exemple: que les declaracions impresentables del president del Foment del turisme sobre la llengua pròpia no hagin rebut cap tipus de resposta per part de cap membre d’aquesta burgesia, ens situa en la tan denunciada apatia i inacció de qui s’espera un mínim lideratge referencial. Com tantes coses a la vida, estam davant un debat polièdric: deia, en Salvador Espriu, que la realitat és un mirall trencat en mil bocins, i això dels hotelers en té milers, d’interpretacions.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Els d'Asaja també podrien fer una tractorada devant les sèus del grans hotelers mallorquins, però no li feran no... ells amb ells s'ho consenten tot, la quetió es tenir subvencions a voler.
Totalment d´acord, Josep. Sobre el tema de la llengua, sembla que a determinats sectors (encara) els costi posicionar-s´hi públicament a favor, per molt que només sigui per rebatre les tergiversacions de la realitat proferides per l´encara President del Foment de Turisme de Mallorca: aquesta actitud poruga és, desgraciadament, quasi esperable. Ara, no saber, com a mínim, quedar bé amb un sector com la pagesia, tan bàsic per mantenir la personalitat del país a tots els nivels, encara que la seva aportació al PIB sigui molt migrada, demostra un dèfict greu de diplomàcia.