TW
0

Aquí, a Barcelona, hi ha hagut a les últimes setmanes manifestacions a favor del règim de Fidel Castro. Els amics del comunisme són molts dels que també sortiren a manifestar-se contra el poble d’Israel, els que ara en demanen un boicot econòmic i la retirada del cos diplomàtic, tot amb l’excusa de l’ofensiva de Gaza, els mateixos que van acabar cremant banderes dels EUA pel carrer, i deixant anar crits a favor del terrorisme d’Hamàs. Gran part d’aquella massa vociferant és la mateixa que surt ara, després de canviar-se la samarreta, a cridar visques al comunisme caribeny. Són els darrers apoderats de l’esquerra totalitària, alguns dels quals ocupen llocs institucionals en el govern català, o segueixen deixant anar les seves consignes des de moltes altes tribunes.

Així un catedràtic de filosofia del dret, el qual es defineix com a trotskista a les sobretaules, em remet des de fa estona uns butlletins que elabora ell mateix, i en els quals hom pot llegir coses com aquestes (òbviament en castellà, ell que sempre ha viscut en un àtic de l’Eixample): "Anem contra un món de desigualtats i injustícies mantingudes i reproduïdes per l’estructura empresarial de poder, recolzada en els estats i centres de poder supraestatals. Escombrarem la degradació de la democràcia a les institucions". Aquest senyor, tot i la seva retòrica obtusa i sense matisos, té gairebé setanta anys!, i s’expressa així, a base de cançonetes difamadores, a prova de tota realitat: contra l’empresa, el lliure mercat i la propietat privada, les quals, dins el seu particular univers mental, són la causa de tot: des d’una hipotètica degradació de les relacions humanes o el medi ambient fins a les desigualtats culturals que hi pugui haver entre vostè que em llegeix i el seu veí del tercer tercera, el qual potser és ben ignorant, però gràcies a una empresa té feina, casa i pot pagar una bona educació a les seves filles, futures sanes i esveltes professores de solfa.

La veritat és que jo no sé a quin món viu tota aquesta genteta; ells són els qui surten a manifestar-se a favor d’un dictador, però després alcen la veu i parlen de democràcia, igualtat i justícia amb un aire sacerdotal que fa plorar els àngels. És clar que tanmateix és ben fàcil estar tranquil, basta acusar de feixista qualsevol que s’oposi a les seves tesis, "fatxa, fatxa, estàs a sou del capital, fatxa", et diuen, ells que o bé treballen per a l’Estat o per a alguna empresa privada, o són estudiants irreflexius, dels que han après a fer l’equació estalinista que equipara el capitalisme amb el feixisme, quan tan sols és el fruit econòmic de la llibertat… Hi ha molta por de pensar per un mateix, hi ha una tensió de la llibertat que en el nostre món pot fer-se inaguantable, i que acaba fent enyorar a alguns ingenus de mala fe un retorn a la caverna totalitària. Aquest "escombrarem…" dels comunistes ens hauria de fer més por que les tempestats de neu que es patien devers el Gulag.