Una discussió amb J.A. Briñas

Fou fa aproximadament deu dies i el meu contrari era l’amic i fotògraf Juan Antonio Briñas. En Juan Antonio i jo tenim algunes coses en comú, la més important de totes és, probablement, la passió per la vida: ens agrada i sentim interès per quasi tot. A ell fins i tot li agrada l’òpera. Ell, però, conjumina aquesta passió amb un caràcter actiu, decidit, ràpid, diligent i constant.

A mi, em toca fer-la compatible, ai!, amb un caràcter passiu, sedentari, mandrós, dubitatiu i inconstant. Els resultats són conseqüència directa d’aquesta diferència de caràcter: ell ha visitat milers d’indrets, s’ha entrevistat amb milers de persones, ha llegit milers de llibres, ha vist milers de pel·lícules, ha contemplat milers de quadres, etc. Pel que fa a mi, els nombres són molt més modests, més esquifits: allà on ell en compta mil, jo no en puc comptar més que cent i, a vegades, crec que no hi arrib.

Fou aquesta diferència i el meu ben justificat complex d’inferioritat els que originaren el primer tema de discussió. És millor haver llegit mil llibres sense perdre el temps o cent entretenint-t’hi una estona i amb una mica de meditació? Sap i gaudeix més de la pintura qui ha vist més de mil quadres o aquell que n’ha vist cent amb mínim de deteniment? Ja he dit més d’una vegada que la meva animeta pedagògica no descansa quasi mai i aquest pic no en fou una excepció.

Per això vaig pensar que la discussió que sostenia amb en Briñas no era més que una versió particular d’un problema epistemològic general amb el que, a vegades, mareig els meus estudiants: és sempre més plausible una teoria o hipòtesi que es fonamenta en mil dades que una que ho fa només en cent? No exposaré ara els arguments del meu contrari. Els meus, perdedors durant tot el temps, acabaren amb un esperonejada de gall vell.

Li vaig dir que, si ell tenia raó, hauríem de concloure que l’home que hauria tret més suc de la lectura seria en Fraga Iribarne –sabut és que per fer més via llegeix sempre en diagonal– i que els millors crítics d’art serien els bidells del museu del Prado.

L’anterior discussió ens dugué a una altra. Les coses –els quadres, les pel·lícules, els paisatges, les ciutats, els llibres–, és millor veure-les amb preparació –alliçonats– o amb mirada verge? En Briñas, naturalment, defensava aquesta segona pràctica, jo li vaig dir, per contra, que quasi tots els meus amors i interessos havien estat empeltats. Que si havia estimat i gaudit molt de Tàpies fou per mor de Julio Cortázar; de Conan Doyle i Juan Rulfo per J. L. Borges; de Darwin per S. J. Gould; de John Ulbricht, Richt Miller, Damià Jaume i Salvador Galmés per G. Janer Manila; d’Ausiàs March Montaigne i Boix per Joan Fuster; De Kawabata per Gabriel García Márquez; de Flaubert per M. Vargas Llosa; d’Homer i Èsquil per Manuel Vicent; de J. Ramón Jiménez i Gómez de la Serna, per Francisco Umbral; de Giorgione per Àngel Pascual Rodrigo; de Faure i Chardin per Guillem Frontera. No crec oportú continuar, però sí m’agradaria fer notar que en la meva agraïda enumeració no existeixen crítics professionals ni d’art, ni de literatura, ni de música. El per què podria originar una altra discussió.

En finalitzar, em vaig veure com un arbre amb molts bons empelts, però amb una soca magra. La soca d’en Briñas, en canvi, em semblà de roure. Els empelts, però, crec que són millors el meus, sincerament.