Publicava l’escriptor argentí José de España, d’ascendència mallorquina, una obra singular: Breviario de Leonardo de Vinci, (editorial El Ateneo, Buenos Aires) i que era el resultat de les seves investigacions per l’Institut de França, la Biblioteca Nacional de París, la Laurenciana de Florència, l’Ambrosiana de Milà, la del Príncep Trivulcio de Beltrami, la de Windsor i el Museu Britànic. De tot plegat sortia un llibre extens amb tota mena de documentació que perfilava les múltiples activitats del geni humanista, i que España distribuí en matèries: teodicea, psicologia, moral, ciència, cosmologia, geologia, anatomia, fisiologia, òptica, ciències ocultes, estètica, bestiari, descripcions, viatges, faules, invents, instruments, màquines i arts plàstiques.
Tota una enciclopèdia emergida de la ment d’un home del segle XV i començament del XVI. Encapçalada per un estudi preliminar, l’obra ens mostra un Lleonard que en els darrers temps ha estat redescobert i que ja aleshores, el 1949, donava a conèixer José de España des d’un caire eminentment didàctic. Però, tal volta, aquells escrits de quadern que se’ns antullen més literaris siguin les faules, gènere del qual tenim aquí unes mostres: "Sota la claror de la lluna plena, l’ostra es bada sense gens de desconfiança. El cranc, que la vigila des d’alguna roca propera, li cau al damunt i la devora. Això succeeix als que obren la boca i deixen escapar el seu secret, esdevenint així les víctimes dels indiscrets oients." "El falcó no podia suportar amb paciència la mala jugada de l’ànec, que fugia de la seva persecució amagant-se sota l’aigua. Per això decidí seguir-lo. Es banyà les plomes i allà va restar, sense poder-ne sortir. L’ànec, mentrestant, surt de l’aigua, solca els aires i es riu del falcó, que s’ofega."
"Un ca dormia sobre una pell de boc. Una de les seves puces, moguda per l’olor de la llana, pensà que aquell era el millor lloc per a viure i estar en salvament de les ungles i dents del ca, i sense més pensar-s’ho, l’abandonà. Aficada ja dins la part més espessa dels pèls, començà amb gran fatiga a voler arribar-hi a les arrels. Després de molt suar i d’afanyar-s’hi, descobrí que res hi podia fer: les arrels eren seques i els pèls tan atapeïts, que resultava quasi impossible arribar fins a la pell. Desesperada per aquest descobriment, volgué saltar novament sobre el seu ca, però aquest ja s’havia allunyat d’aquells indrets. Després de llargs sofriments i molt penedida, la puça infeliç es va veure obligada a deixar-se morir de fam." Com diu l’autor: "Cap camí més curt ni més directe per apropar-nos a l’ànima de Lleonard que el que ens ofereix la senda dels seus manuscrits." I és ben cert.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.