Margalida Socies05/02/09 0:00
TW
0

Mentre veig la repetició del "messies" del Barça, pens que el cap de setmana va ser un dia de grans estrelles "humanes". Perquè sí que pots marcar el gol que salva l’equip, però la mateixa paraula duu intrínsec el valor que té, no ho fas tot sol. I la feina del tennista mallorquí sí que l’ha de fer i transformar sol. Diumenge fou un dia humà per excel·lència. La lliçó per als més joves: aprendre a valorar l’esforç. Però també humà, amb l’ampli sentit de la paraula. Perquè plorar ens iguala a tots, malgrat que no tengui proporció amb els rèdits econòmics. L’esforç suposa un desgast i la frase de Federer que rompé l’ànima de tots, i del mateix campió manacorí, féu que sortís el que tots admiram d’una pel·lícula, d’un concert, d’un partit: la humanitat.

Humà Federer amb els plors, humà els braços de Rafel, que serveixen per lluitar però també per abraçar. Em recorden aquelles mans que són capaces d’acaronar un infant i d’agafar els gavilans amb força i treure patates d’una andana. Aquell múscul que dosifica la força que estreny un pern i estreny la dona, estimant-la. Dissabte a Alaró, mentre sentia el concert 100 a l’orgue amb Miquel Bennàssar, el seu fill Miquel, i Tomeu Payeras, amb la xeremia esplèndidament inventada, sentia acaronament al cor. Llenguatges universals com la música i l’esport ens salven de la mediocritat. Posen en valor les capacitats infinites de les persones, es diguin Leo, Rafel, Roger, Miquel o Tomeu.