Miquel Ferrà i Martorell30/01/09 0:00
TW
0

"El terrabastall del gran orgue s’aixecà com un intens rugit cap a la cúpula. La seva força titànica feia ressò en la volta com volent-la trencar en mil fragments i fugir després vers l’infinit. Freder alçà el cap i els seus ulls, desorbitats i enardits, miraven cap amunt sense res veure. Les seves mans ordenaven aquell caos de notes i creaven música, lluitaven amb la vibració del so que s’agitava fins al més profund del seu ésser. Mai havia estat tan a prop de les llàgrimes en la seva vida, i ara, gojós i alhora impotent, s’abandonava a aquella boirina brillant que l’atordia. Sobre ell, la cúpula del cel en lapislàtzuli d’on penjaven, misteri en or dotze vegades repetit, els signes del zodíac. Per damunt d’ells, els set coronats: els planetes. I més alta encara, la miríada d’estels fulgents com la plata: l’univers. Al compàs de la música, els estels del cel iniciaren la seva solemne i portentosa dansa. Agitada fins al seu mateix centre, la vella terra despertava del seu somni. Els torrents s’eixugaven. Les muntanyes s’esfondraven. De les seves entranyes estripades esclatava el foc..."

Així començava Thea Von Harbou la seva novel·la Metròpolis. El 1926, Fritz Lang havia rodat una pel·lícula de ciència-ficció amb aquest títol, un gran esforç de la productora cinematogràfica alemanya UFA. Un any després, es publicava la novel·la que havia servit de base per al film. Es tractava de narrar la vida en una megalòpolis del segle XXI. Esposa i col·laboradora del realitzador, Thea von Harbou (Tauperlitz, 1888-Berlín, 1954) va escriure altres guions i inventà el prototipus del savi megalomaníac, el doctor Mabuse, que semblava ser una premonició de la figura de Hitler. "El soroll dels carrers brunzia a la seva oïda com un eixam d’abelles. Caminava abstret entre els gruixuts murs de vidre. No podia pensar més que en el nom de la seva estimada, ni sentir altra cosa que el seu anhel per ella. Tremolant de cansament, pensà en els ulls i els llavis de l’al·lota amb un sentiment molt semblant a la nostàlgia.

Caminà entre onades de vianants, tot ofegant el seu desig absurd d’aturar-se enmig del corrent i demanar a les gotes d’aigua, a cada ésser humà, si sabia on era Maria i per què el feia esperar tan vanament... Arribà a casa del mag. Mirà a una finestra. Havia tornat boig? La Maria era allà, dempeus, rere els vidres entelats. Aquelles eren les seves beneïdes mans que, dirigides vers ell, demanaven ajut. Però la visió va desaparèixer engolida per la negror de la cambra, esvaïda sense deixar petjada, com si mai no hagués existit. Silenciosa, morta, maleïda, s’aixecava al davant d’ell la casa del mag." Ciència i fantasia, horror i bellesa, amenaça, bogeria, un poc de tot es combina magistralment en aquesta obra.