Guillem Frontera

Anselm Kiefer, el compromís amb la Història

Guillem Frontera30/01/09 0:00

Em fan una mica d’enveja totes aquestes persones que avui podran assistir a la inauguració de l’exposició de Kiefer en es Baluard –persones que no tenen grip o problemes majors. Servidor no som gens d’anar a inauguracions. Constitueixen un ritual que no té gens de gràcia, entre altres coses perquè, allò que podria ser una discreta celebració de la cultura, s’ha convertit en una mena de festa de societat, a la qual acudeixen no poques persones amb la vana pretensió que la cultura els passi una pinzellada de glamour. I és molt així perquè la immensa majoria de gestors culturals atenen aquest aspecte amb un frenesí, amb un neguit, amb un arravatament insuportable. Aquest fenomen és especialment grotesc a províncies com la nostra. El ritual del glamour s’oficia per ser projectat a una societat desitjosa de fer part dels elegits. Però quan aquest glamour comença i acaba en ell mateix, els seus protagonistes i comparses no poden evitar ser vists com a actors de tercera, com gent d’un viatge cap enlloc.

Tot això, ja s’haurà vist, és la bilis que em supura pels porus perquè el grip m’impedirà ser avui vespre en es Baluard. Servidor crec que està justificada, a la meva edat, l’assistència a inauguracions quan l’artista és amic o quan és previsible que, malgrat la gentada que només diu doiots i no mira quadres, podràs intercanviar algunes impressions profitoses sobre la mostra. Home, i té el seu què poder compartir amb alguna persona intel·ligent i cultivada les mirades sobre l’obra de l’artista. Sempre, si et saps moure amb una certa perícia, sempre trobaràs qui et faci una observació original o t’obri els ulls a significats que tu, per mor de la teva incultura ecumènica, no hauries copsat ni capit mai.

En aquests moments, Kiefer és un dels artistes vius que, a judici de servidor, tenen més interès a escala global. La grandesa de la seva obra, si atenem al gruix del seu compromís amb la Història –amb l’angoixa i la radical solitud i la desesperació de l’home del nostre stemps–, la grandesa de la seva obra no tendria, en aquest aspecte, parangó. És com una misteriosa glacera colossal, encara sense amidar, que proveeix d’aigua molts dels rius que flueixen per l’art contemporani. Sense que el seu aspecte gegantí se’n ressenti. Pocs artistes actuals ens fan sentir, ens emocionen i ens commouen com ell.

I de pocs artistes es pot dir, amb tanta veritat com en el seu cas, que l’art és una eina de coneixement, car et menarà per camins que només ell sap –els ha oberts ell– al temple ignot on dormen les grans preguntes de l’home. Però, és clar, tot això és molt poca cosa, parlant de Kiefer, i, qui avui pugui anar a la inauguració d’es Baluard, segurament trobarà qui l’ajudi i qui ajudar a moure’s per unes obres que no són simples béns culturals, sinó l’expressió més alta de l’art entès com un ofici sagrat.