Hilari de Cara30/01/09 0:00
TW
0

Que al PP li sorgeixin problemes no és cap notícia. Més encara, les notícies del PP ja comencen a avorrir tothom, llevat dels que les llegeixen als jutjats, a les comissaries o a les presons, sempre que es publiquin a la mateixa pàgina que els esports, les necrològiques, els mots creuats o les cotitzacions de borsa. Aznar es presenta com a vicepresident a la candidatura de Florentino a la presidència del Reial Madrid. Si guanya, seria recomanable que els jugadors passassin controls d’alcoholèmia després de cada partit. El seu gendre amenaça a presentar-se asimètricament a una candidatura d’oposició a la mateixa institució. El Barça és més que un club, però el Madrid és més que un estat, fins i tot, més que un estat d’ànim, més que un estat etílic, més que un estat en putrefacció. Amb tot, mai no s’ha merescut tudar un cap de porc relativament fresc, perquè d’un porc s’aprofita tot, però Gaspart, que va ser qui el va llençar a la gespa mundial del Camp Nou, era de l’OPUS, i així varen anar les coses.

Aznar Agcar! (no es diu així el gendríssim?). Una blasfèmia, gairebé, segons qui la digui o qui l’escolti. Per això va passar el que va passar. Una altra candidatura a l’Imperi és la de l’expresident de Telefónica, un tal Villalonga. Que els lectors em rectifiquin si m’equivoc, però em sembla recordar que Villalonga va comprar la companyia quan Aznar astorava el món en ple exercici de la seva saviesa política. La seva penúltima facècia va ser voler comprar el València. I la seva darrera, pispar Messi al Barça. De fet, Florentino també vol sodomitzar metafòricament l’argentí. Com va fer Bernabeu amb Di Stefano durant el mezzofranquisme. Això és un casus belli evident, i ni Montilla ni Duran Lleida seran capaços d’aturar l’independentisme català si aquesta nova conquesta d’Amèrica s’acaba de perpetrar. Quedin advertits.

Una altra notícia plena de significant i significat és que el cap de la televisió aznarista, un tal Urdaiz ha passat a ser l’executiu en cap del Pocero. Supòs que hi haurà qualcú que pensi que les coses comencen a quadrar. O que és el peix que es mossega la coa. Potser, sempre que es tracti d’una oblada o d’una salpa, peixos que es distingeixen per la ferum que emeten les seves butzes. Una altra notícia és la del PPgate de Madrid. Espies a favor i en contra de Gallardón, d’Esperanza Aguirre. Qui espiava qui? Es veu que els més espiats de tots eren els responsables d’urbanisme de la comunitat madrilenya i de l’ajuntament, indistintament. Insòlit. La virtut sota sospita. Qualcú diria que no és tan insòlit. La famosa exministra que descobria i reconeixia els mèrits literaris de na Sara Mago va accedir a la presidència aprofitant l’avinentesa d’un cop d’estat perpetrat per un trànsfuga del PSOE sobre qui eventualment va volar l’ombra d’un nigul de ciment i de totxana. Urbanisme, planificació urbanística, futbol, pilotes, caps de porc, segrests de genis menors d’edat, i pelotazos. L’avorriment de sempre. I mentrestant, com deia Severo Sarduy, (o era Cabrera Infante?), els turcs entraven a Constantinoble.