Què hem d’entendre per "història" quan la presidenta del PP regional, Rosa Estaràs, diu que Jaume Matas ja és història perquè el partit ha passat pàgina? En boca de Rosa Estaràs, i en aquesta declaració concreta, s’insinua una certa sinonímia d’història amb sepultura, amb oblit, fins i tot amb fossilització. Rosa Estaràs, en realitat, no fa més que ser d’una fidelitat compacta als principis del PP sobre l’oblit dels seus pecats, per un procediment misteriós que no té res a veure amb la confessió i l’expiació. Al contrari, quan una qüestió els incomoda d’allò més, diuen aquella bajanada, especialment estrident en la veu d’Aznar i de Rajoy: vostès estan en el passat i nosaltres volem parlar de futur: com si entre una i altra porció de temps hi hagués una solució de continuïtat que les desconnectàs per sempre més.
Així, les majors desgràcies que han assolat Espanya durant els darrers anys –de les Açores a Atocha– encara no han rebut un tractament amb una mica de decència per part de la cúpula del PP. Al contrari, s’han produït episodis com el de les riallotes de Martínez Pujalte i Maria Salom a la comissió investigadora. "¿De qué se reían sus señorías?", els va haver de preguntar la senyora Manjón. Però ells, els del PP, passen pàgina, així, com qui gaudeix d’una impunitat que religiosament els ha atorgat la història. De passar pàgina en saben més que ningú. El govern de Jaume Matas (molt honorable i tota la pesca) pot ser descrit com el període en què l’atmosfera política afavoria el robatori com a procediment per relacionar-se amb les finances públiques. La degradació moral de la vida política progressà fins al vòmit. Ara veim amb quina desimboltura i naturalitat tanta gent ficava mà al calaix.
Quina casta d’història és aquesta, història viva o simplement una època de la qual no hem de tornar a parlar? Jaume Matas ja és història, sí, però de quina? Jo esperaria una mica a passar pàgina, perquè tantes presses poden tenir conseqüències severes. No convé fiar-se massa de la desmemòria, tan cultivada pel poder, perquè de vegades creim que ja ha ben arrelada en la gent, i de cop i volta esclata en les mans dels seus patrocinadors.
En fi, les coses s’han d’explicar amb claredat, perquè, si no, el silenci és cada vegada més una gran mentida. Ho veim en tots els ordres. Rosa Estaràs vol que Jaume Matas sigui història/oblit per poder passar pàgina. Francesc Antich vol que Son Espases sigui història/oblit perquè l’adulteració de la il·lusió de la gent no li passi comptes. Ni un n i l’altre no s’haurien d’enganyar massa, perquè tot plegat és història viva, que un dia o l’altre reclamarà l’espai que li correspon en la memòria de les persones. I aleshores Jaume Matas, Rosa Estaràs o Francesc Antich apareixeran com el que són –que és una cosa que els correspon de dir a vostès, amables lectores i lectors.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Vaig llegir a una carta a's director d'un lector a Diario de Ibiza (30-11-2008), en contestació a una altra de dia 26 des mateix mes en es mateix diari i que frivolitzava sobre sa memòria històrica, que per a passar pàgina abans cal llegir-la i és precisament això que en Matas, n'Estaràs i n'Antich volen que no facem