"Ja sé que no vendrà. Però he encès/ un foc d’alzina amb els àgils dits,/ i he pelat pomes que són com roses/ per a fer-les bullir. Al seu record, amb totes les escorces he fet un feix/ i en el braser de carbó residu/ radiant, fulgent, vaig posar aquella aroma,/ i he deixat la casa tremolosa/ de perfum per a ell...Quina meravella!/ Com juguen les gotes de magrana,/relluentes, amb el suc clar/ de les escorces! Com em divertesc/ en engegar el foc on s’hi abrasa/ el suc del record que m’és més car". Aquests versos d’Emilia Bernal pertanyen al seu llibre Exaltación, que entre altres continguts lírics hi havia una ofrena als poetes de llengua catalana, amb acurades traduccions de versos que copsaven el seu interès.
Traduí Joan Alcover, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Alfons Maseras, Ventura Gassol i Joaquim Folguera. Però tornem a la curiosa composició de les pomes cuites, allà on diu: "Ara el temps passa. Ja les pomes cuites/ fan voluptuosa olor/ i en l’almívar color de vi ranci/ són globus d’or. Tot color/ calent i pur, i la fragància viva/ que envaeix l’aire li sia propici./ I oferesc en copa de cristall humil/ però diàfan l’especial berenar/ al sol, que doni a sa marxa gràcia,/ i a la meva ànima el goig de saber-ho".
Heus aquí la poesia quan emergeix d’una certa sensibilitat culinària. En el mateix llibre hi figura un retrat, el rostre de l’autora, obra de l’artista Hipólito Hidalgo de Caviedes, datat el 1927 i on l’expressió d’una bellesa clàssica, ulls grans i boca petita, nas grec i pòmuls carnosos, cabells onats de simètrica caiguda, barra fina i front esbargit... L’Emilia Bernal que s’enamorà de Mallorca i dels mallorquins, que olorà els tarongerars de Sóller i les vinyes de raïms madurs de Binissalem. Aquesta vila, que ens recorda alhora la fugissera relació sentimental que la poetessa va tenir amb l’escriptor Llorenç Villalonga, és lloada per Nerard per l’exquisidesa que produïen els arbres fruiters, entre els quals unes pomeres de la contrada, dolces i aromàtiques.
Però especialment, "la bona qualitat dels raïms que conserven la seva frescor fins Nadal i produeixen alhora l’exquisida qualitat del vi". Un punt que ens tramet a aquells altres versos, Cap de bacant, presents en el mateix llibre: "Les arracades que pengen del meu cabell rogenc / amb raïms de foc m’emmascaren. Rere d’això, / alegria i el suc del cep saborós / que regalima pel meu front i m’inunda la cara, / emmordassen les meves dents sobtada riallota, / se m’allarguen les parpelles dins fulgors, / contraccions violentes de la pànica boca...".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.