Amb l’art presumptament contestatari passa una mica com amb les ideologies i actituds presumptament contestatàries, la majoria de les quals funcionen més d’acord a unes lògiques del passat que no del present. No és que avui en dia ja no hi hagi motius per rebel·lar-se, estar molest i descontent, criticar i protestar (encara que caldria discutir llargament quins són de veres aquests motius).
És, més aviat, que la manera com molts es rebel·len, critiquen i protesten respon a uns paradigmes actitudinals i ideològics ja absolutament anacrònics i obsolets, que no tenen en compte tots els esdeveniments –matisos– que han ocorregut al llarg de les últimes tres o quatre dècades.
Contra les injustícies del sistema capitalista, revolució social i furibúndia antiempresarial! Contra la corrupció i la inèpcia polítiques, anarquia i llibertat! Contra els desastres de la guerra (però només d’algunes guerres, d’aquelles en què hi ha americans i jueus sobretot, les que assolen l’Àfrica no ens importen), indignació i escàndol, pau, flors i amor! Contra el mal del racisme, tolerància cega i multculturalisme naïf! Molt bé, com ja va deixar dit el lucidíssim príncep Hamlet: això només són eslògans, eslògans, eslògans...
Durant els anys seixanta i setanta, es va produir a tot el món occidental una eclosió –impressionant– d’art polèmic, virulent, contestatari i transgressor. Novel·listes, poetes, assagistes, músics, cantants i artistes plàstics de tota mena i nacionalitat i condició van sacsejar i posar en evidència o fins i tot dinamitar, mitjançant les armes de l’atreviment, la iconoclàstia artística i la bel·licositat intel·lectual, la naturalesa irrespirablement convencional dels costums i de la moral de l’època, alhora que van eixamplar els límits de l’art –tot i que tampoc no van anar gaire més enllà dels límits que ja havien establert les avantguardes de principis de segle.
L’art i la literatura de Mallorca són un exemple claríssim de la validesa i la importància d’aquella potent eclosió. Sense l’heterogènia colla d’escriptors i artistes plàstics que van formar part de la generació del 70, i que aconseguiren homologar la literatura i l’art que es feia aquí al que es feia arreu del món, això avui seria un pur desert, una província intel·lectual cremada i sembrada de sal, ja per sempre més entaforada al vagó de cua de la història. Aquells escriptors i artistes eren escatològics, irreverents, anticonvencionals, i escrivien sobre sexe i se’n fotien del sant i de la festa amb impertinència i talent. Si, avui, moltes de les seves obres segueixen sent valuoses, però, és pel talent, no per l’escatologia ni per la provocadora impertinència de què feien gala.
Bé, tot això ve a tomb perquè, aquesta setmana, a Madrid s’ha inaugurat l’última obra d’un "artista" anomenat Santiago Sierra. El millor de l’obra és el títol, Los penetrados, i consisteix únicament, segons el diari on llegesc la notícia, en un vídeo de quaranta-cinc minuts en què "es veuen totes les combinacions possibles de penetració anal entre grups d’homes i de dones de raça blanca i de raça negra". Naturalment, ell nega que el seu art sigui transgressor, creu que és una etiqueta massa simplista, que no arriba a les profunditats (quina broma) del que vol expressar. Té tota la raó del món: és una etiqueta massa simplista. I massa generosa, també. ¿Filmar un grup de gent enculant-se és art? Això vol dir que Internet conté més art que tots els grans museus del món. ¿El Prado, el Moma, el Louvre, la Galeria Borghese? Collonades: www.purosexo.com!
Com qui explica una obvietat als ignorants, el tal Sierra ha declarat que "qualsevol cosa que no sigui un aplaudiment continu a les virtuts del poder és sempre una provocació". El que no especifica és de quina manera la seva obra no aplaudeix el poder... Que atrevit. ¿Voleu pornografia veritablement artística i provocadora? Mirau les pel·lícules de Rocco Siffredi. Això sí que és art, això sí que és provocador, això sí que escup a les virtuts del poder. Però no perquè sigui pornografia, sinó perquè el talent del genial pornògraf italià és catedralici. Una enormitat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Per què tanta crítica personalitzada a aquest articulista i a algun altre? Les seves aportacions contribueixen a donar altura al diari. Són contribucions dignes de qualsevol diari dels millors del món avui dia. Els comentaris destructius i contraris a la llibertat d'expressió que sovint s'hi refereixen diuen molt del sectarisme que posa pals a les rodes del progrés a la nostra terra.
Pessoa, he llegit l'article una altra vegada i els tres primers comentaris, entre aquests el teu. I no hi veig cap relació amb aquest article. No hi ha res que digui per què no hi esteu d'acord, ni cap esmena ni que tingui raó: només surt que en Pere Antoni és inaguantable, pedant, de dretes, que és un fill de papà, que viu en un altre món i no se centra en els problemes que tenim, entre d'altres coses, però referència a l'article res. El que no sé és si has entès què he volgut dir. Per altra banda, sembla que els lectors que deixen comentaris volen uns articles sobre uns temes determinats, i que representin el que ells pensen, el que jo em deman és per què llegeixen un article que ja saben que no els interessa.
El fet que s'exposi un vídeo amb contingut homo i heterosexual és una passa endavant, el reconoixement que som una societat en la qual hi ha llibertat per dir i mostrar el que un vol. El fet que es consideri una obra d'art és una passada, i més si algú ho crec. Hem passat de la repressió al snobismo en totes els aspectes. Em fa riure la gent que de cop i volta s'ha fet experta en tastar vins, cuina d'autor i d'art modern, contemporani o com es digui. Supos que aquesta gent pertany als grups dels eslogans, però per sort hi ha gent que fan crítica i es rebel·len amb una mica de seny( i sense destrossar el mobiliari urbà) i que són necessaris per tirar endavant
Allò que no són eslògans són la fam al món, les desigualtats, la misèria. la defensa dels que més tenen, i que els imbècils fills de papà que vos col·loca auna feina pels serveis fets a la dreta econòmica defenseu. Ets un impresentable egocèntric, verticalista, i adversari dels drets humans i democràtics.
Si creus que no tenen res a veure amb l'article potser és que no saps llegir, mallorquí. Ni llegir ni entendre. I amb açò sí que t'ho dic tot!
Pere Antoni, mira que les crítiques que t'han fet no tenen res a veure amb l'article. AMb això ho dic tot, el que no sé és si alguns ho entendran. Una abraçada
¡¡¡¡Pero cuánto izquierdoso!!! Será para reforzar y ahondar o para hacerse perdonar? Con lo viajado que parece este chico, ¿en lugar de aprender critican, compañeros? Deu n'hi do.
Glorisos els dos primers paràgrafs! Dignes de Llorenç Villalonga! El Diari de Balears, amb aquesta tropa de reaccionaris, té un futur molt negre! Ha perdut la pistonada!
I tant que si, Pessoa. En Pere Antoni i en Melcior Comes estan inaguantables, fregant el feixisme. Jo no entenc com aquests fills de papa, pijos i amb padrins tenen tanta de corda, mentre que els dos millors articulistes, en Bennassar i en Joan Marí, només surten una vegada al dia. Pons i Comes, sou uns pedants, avorrits, més de dretes que els del PP. Sou el càncer d'aquest diari, perquè l'estau podrint des de dins.
El corporativisme dels col·laboradors d'aquest diari - per dir-ho amb generositat- és d'allò més! Si perdéssiu el mateix temps en lluitar contra la corrupció política que assola el nostre país - i que fer tant de prop el grup empreserial pel qual beveu els vents- que en deixar palesa la vostra aversió cap allò que fan els joves petits revolucionaris i mesquins, potser que us guanyaríeu algun respecte en lloc del meu menyspreu.