TW
0

Amb l’art presumptament contestatari passa una mica com amb les ideologies i actituds presumptament contestatàries, la majoria de les quals funcionen més d’acord a unes lògiques del passat que no del present. No és que avui en dia ja no hi hagi motius per rebel·lar-se, estar molest i descontent, criticar i protestar (encara que caldria discutir llargament quins són de veres aquests motius).

És, més aviat, que la manera com molts es rebel·len, critiquen i protesten respon a uns paradigmes actitudinals i ideològics ja absolutament anacrònics i obsolets, que no tenen en compte tots els esdeveniments –matisos– que han ocorregut al llarg de les últimes tres o quatre dècades.

Contra les injustícies del sistema capitalista, revolució social i furibúndia antiempresarial! Contra la corrupció i la inèpcia polítiques, anarquia i llibertat! Contra els desastres de la guerra (però només d’algunes guerres, d’aquelles en què hi ha americans i jueus sobretot, les que assolen l’Àfrica no ens importen), indignació i escàndol, pau, flors i amor! Contra el mal del racisme, tolerància cega i multculturalisme naïf! Molt bé, com ja va deixar dit el lucidíssim príncep Hamlet: això només són eslògans, eslògans, eslògans...

Durant els anys seixanta i setanta, es va produir a tot el món occidental una eclosió –impressionant– d’art polèmic, virulent, contestatari i transgressor. Novel·listes, poetes, assagistes, músics, cantants i artistes plàstics de tota mena i nacionalitat i condició van sacsejar i posar en evidència o fins i tot dinamitar, mitjançant les armes de l’atreviment, la iconoclàstia artística i la bel·licositat intel·lectual, la naturalesa irrespirablement convencional dels costums i de la moral de l’època, alhora que van eixamplar els límits de l’art –tot i que tampoc no van anar gaire més enllà dels límits que ja havien establert les avantguardes de principis de segle.

L’art i la literatura de Mallorca són un exemple claríssim de la validesa i la importància d’aquella potent eclosió. Sense l’heterogènia colla d’escriptors i artistes plàstics que van formar part de la generació del 70, i que aconseguiren homologar la literatura i l’art que es feia aquí al que es feia arreu del món, això avui seria un pur desert, una província intel·lectual cremada i sembrada de sal, ja per sempre més entaforada al vagó de cua de la història. Aquells escriptors i artistes eren escatològics, irreverents, anticonvencionals, i escrivien sobre sexe i se’n fotien del sant i de la festa amb impertinència i talent. Si, avui, moltes de les seves obres segueixen sent valuoses, però, és pel talent, no per l’escatologia ni per la provocadora impertinència de què feien gala.

Bé, tot això ve a tomb perquè, aquesta setmana, a Madrid s’ha inaugurat l’última obra d’un "artista" anomenat Santiago Sierra. El millor de l’obra és el títol, Los penetrados, i consisteix únicament, segons el diari on llegesc la notícia, en un vídeo de quaranta-cinc minuts en què "es veuen totes les combinacions possibles de penetració anal entre grups d’homes i de dones de raça blanca i de raça negra". Naturalment, ell nega que el seu art sigui transgressor, creu que és una etiqueta massa simplista, que no arriba a les profunditats (quina broma) del que vol expressar. Té tota la raó del món: és una etiqueta massa simplista. I massa generosa, també. ¿Filmar un grup de gent enculant-se és art? Això vol dir que Internet conté més art que tots els grans museus del món. ¿El Prado, el Moma, el Louvre, la Galeria Borghese? Collonades: www.purosexo.com!

Com qui explica una obvietat als ignorants, el tal Sierra ha declarat que "qualsevol cosa que no sigui un aplaudiment continu a les virtuts del poder és sempre una provocació". El que no especifica és de quina manera la seva obra no aplaudeix el poder... Que atrevit. ¿Voleu pornografia veritablement artística i provocadora? Mirau les pel·lícules de Rocco Siffredi. Això sí que és art, això sí que és provocador, això sí que escup a les virtuts del poder. Però no perquè sigui pornografia, sinó perquè el talent del genial pornògraf italià és catedralici. Una enormitat.