Kadirov, el dictador de Txetxènia

Així i tot, Admed Kadirov, el primer "president" prorús del país, fou assassinat pels independentistes el 2004. Sota la seva administració, el 2003, es va votar, sense cap mena de garanties, una constitució (més aviat un estatut) que ratificava la reincorporació de Txetxènia a Rússia. Admed Kadirov fou succeït per un oficial de policia de carrera, Alu Aljanov, i aquest, el 2007, pel fill d’Admed, Ramzan Kadirov. Aquest jove, petit i panxut, és un autèntic dictador d’opereta. Amb només devuit anys, al costat de son pare, el 1994, s’uní a la guerrilla txetxena i lluità contra els russos en la primera guerra. Però el 1996-99, a la Txetxènia independent, no obtengué les compensacions esperades pel seu esforç. Així, el 1999, arran de la segona gran ofensiva russa, es posà a les ordres de Kremlin i anà escalant llocs de responsabilitat. Ja com a president, disposà de les seves pròpies forces policials, responsables d’un gran nombre d’execucions sumàries i de segrests.

A la seva vila natal, Tsentoraï, ha construït el seus propis centres de detenció, que no han pogut esser visitats ni pels delegats del Consell d’Europa ni pels de la Creu Roja. Els Kadirov no han aconseguit només arraconar la guerrilla independentista, sinó que han anat eliminant els possibles competidors. El novembre del 2006, els seus agents anaren fins a Moscou per assassinar Movladi Baïssarov, un antic cap de guerra, coronel de l’FSB (servei de seguretat) rus caigut en desgràcia. Però encara va aixecar més polseguera l’assassinat de Ruslan Iamadev, membre destacat d’una clan rival i exdiputat del Parlament (Duma) rus, que fou mort també a Moscou, a només un centenar de metres del despatx de Vladimir Putin.

Com és lògic, Ramzan Kadirov condemnà aquest assassinat i expressà la seva "sorpresa i preocupació", però molts d’indicis apuntaven en la seva direcció. Cada vegada més ben consolidat en el poder, aquest president-dictador ha engegat una política de culte a la personalitat que l’ha menat a omplir les ciutats de Txetxènia de retrats seus al costat del president rus Dmitri Medvedev i del primer ministre Vladimir Putin. Per cert, que aquest darrer, el gran impulsor de la segona guerra de Txetxènia, ha donat nom a l’avinguda més important de Grozny, la capital, un fet que, naturalment, ha molestat més d’un txetxè. El pare de Ramzan, Admed Kadirov, també ha estat recordat i ha donat nom a una nova mesquita, un nou aeroport, i a un gran nombre de carrers de les més diverses poblacions. Al centre de Grozny, la seva estàtua és protegida, dia i nit, per quatre homes armats.

Al mateix temps, com tots els dictadors, ha volgut reescriure la història, i per ratificar la lleialtat dels txetxens a Moscou, la primavera del 2008, va iniciar la destrucció d’un monument erigit en memòria de les persones deportades el 1944 a l’Àsia Central per ordre del dictador Stalin. Però les protestes foren tan massives que la iniciativa es va haver de suspendre. En l’àmbit econòmic, Kadirov ha estat molt hàbil a l’hora d’aconseguir recursos de les autoritats federals i dels empresaris locals per reconstruir el país. Després d’una dècada de guerres quasi ininterrompudes, els txetxens arreglen les seves cases, sembren els camps i aprofiten una relativa llibertat de moviments, ara que els posts de controls russos quasi han desaparegut.

Encara resten moltes cicatrius, ja que no és fàcil oblidar entre 80.000 i 110.000 morts txetxens, uns 10-20.000 russos i entre 3.000 i 5.000 desapareguts. Ni comissions de reconciliació ni judicis als criminals de guerra. Segons un funcionari txetxè, "la gent ha acabat per adonar-se que la llibertat personal és més important que la llibertat de viure en un estat independent", però ningú sap si això serà durador, "potser una o dues generacions". Una parella, que reconstrueix la seva llar, destruïda per una bomba, ha fet excavar un bon soterrani, i explicà a un corresponsal de Le Monde que "servirà de refugi quan esclati novament la guerra".