Ja fa un bon grapat de dies que m’assec davant aquest ordinador amb la intenció de dir la meva sobre la violència desfermada que calabruixa damunt la Franja de Gaza, i totes les paraules que em revénen em deixen al paladar dels dits en contacte amb el teclat com un regust d’usades, de segona o tercera mà, de dites i redites. I ho deix anar. Fins que després d’una estoneta, o al dia següent, o quan torna a lleure perquè els ulls tanmateix hi reboten, em torn a trobar igual: amb la imatge esfereïdora dels nins morts, amortallats amb un llençol que vermelleja a part o banda, de les dones amb el davantal ple de sang que demanen auxili, dels homes que emboliquen homes per tapar-los amb uns pams de terra ja vermellosa de la sang que tot ho amera.
I no hi puc fer més, o ho he de dir o he de rebentar. Vostès n’estan llegint la prova. És tan grossa l’animalada, tan enorme la barbàrie, tan bèstia, que fins i tot ha desplaçat de les primeres pàgines dels diaris i de les capçaleres dels telediaris la infàmia de l’Iraq, l’escalada del fanatisme induït a l’Afganistan, els disturbis, les porres i els pots de gas lacrimogen a Atenes. Per això mateix no puc defugir-ho i hi he de dir la meva, que torna a ser la de sempre: la violència quan es desferma és molt mala de tornar a travar curta, és la maleïda bolla de neu que més s’infla com més roda.
Un israelià mata un palestí (o viceversa esquifit, perquè ja em diran, a pedrades o amb coets casolans) i aquest i aquell tenen pare i mare i germans i amics de prop i simpatitzants. Per un bàndol o per l’altre, un home que tot el que posseeix és una família i una petita casona amb llit, taula i quatre cadires, van i li foten un cacauet a tot plegat, ningú pot preveure on és capaç d’arribar en la seva follia rabiosa. Morir matant sol esser la recepta més absurdament utilitzada. No vull donar la raó a uns ni als altres, les raons tornen dubtoses per mi quan s’està disposat a matar, però hi ha un fet innegable: la força militar desplegada per Israel és desproporcionada, brutal, indiscriminada, segons tots els comentaristes internacionals observadors dels fets que he pogut arribar a llegir.
Bono, de tots els articulistes, no. Hi ha alguna excepció local, perfectament previsible per altra banda. Qualque polític israelià ha calculat les rancúnies, la mala bava que generen les seves massacres? Es poden estranyar els israelians que siguin rebuts pels palestins amb pedrades, míssils de jugueta i tirs reals d’alguna arma pispada per aquí o per allà? Tenen alguna ínfima raó els invasors que durant tants d’anys instal·len colònia i altra dins territoris ocupats, sempre contra les decisions de les Nacions Unides i aquí no passa res?.
Ja sabem que hi ha hagudes treves que no s’han complides, han estat rompudes per una banda o l’altra un fotimer de vegades, però la meva pregunta és: treves per a què? Per negociar? Per negociar què? Què posa Israel damunt la taula com a objectiu de negociació? I els altres? Hi ha ningú que sàpiga de què va? No serà que el que realment interessa a Israel no és la pau, sinó l’intent d’aniquilació de tot el poble palestí d’una estocada fonda, mortalment aborronadora? Existeix algú tan imbècil, tan inhumà com per poder pensar que això és possible? I arribar aquí amb la sensació del títol, de paraules dites, redites, repetides, manyuclades... Acabar aquest totxo d’avui amb la impressió, la certesa millor dit, que això meu no té cap mèrit ni pretensió. Els meus padrins ja ho deien: davant el mort fa bon plorar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
A mi que no me tornin dir que els Jueus son un poble perseguit. Ells fan lo mateix que els feren, Lo fotut es que tenen la gran proteccio i ajuda dels Lobbis i dl govern Yanqui, i així se passen les resoucions de la ONu per l'entrecuix.