L'etnohistòria i el 31 de Desembre

Com en el cas de la memòria històrica, i com ja ha assenyalat en aquestes mateixes pàgines l’historiador Pere Fullana, és important marcar distàncies amb la història com a disciplina acadèmica amb la seva pròpia metodologia científica i que té en la recerca de l’objectivitat un dels seus elements cabdals.

En el cas de l’etnohistòria, en canvi, ens movem en un terreny que va del mite a la història. De fet, també es parla d’etnosimbolisme per referir-se als elements centrals que aglutinen un poble, des de l’idioma als vestits tradicionals, les músiques i danses, els emblemes, rituals i artefactes especialment rellevants (com l’Estendard Reial de la Conquesta de Mallorca i la cimera del rei Martí).

Així, aviat connectam amb les tradicions i els records històrics, i, lògicament, amb les pràctiques institucionalitzades que en deriven, de les quals n’és un exemple magnífic la nostra Festa de l’Estendard. Alguns investigadors, com John Armstrong, afirmen que, en el passat, eren un conjunt d’aquests elements simbòlics els que marcaven i guardaven els límits entre els diferents pobles o ètnies (o nacions, encara que aquest darrer concepte és discutit per al període anterior al segle XVIII).

Aquests components simbòlics servien de model per a les relacions socials i pervivien a través de les generacions amb un caràcter comunitari, per sobre de qualsevol creença o percepció individual. Segons Anthony D. Smith, professor de la London School of Economic and Political Science, són especialment rellevants, precisament, els mites, símbols i la memòria dels orígens ètnics, l’elecció de l’espai geogràfic que ocuparà el poble, la terra original o pairal, i el record d’una època d’or de plenitud política, econòmica i cultural.

Els mites d’origen tenen una gran força evocadora, encara que en molts de casos la seva historicitat sigui relativa. Entre d’altres, són ben coneguts els casos del poble d’Israel; la fundació de Roma per Ròmul i Rem, l’arribada dels colons del Mayflower a Nova Anglaterra, o el paper clau jugat per alguns monarques hispànics com don Pelai o Guifré el Pilós.

Potser no són tan coneguts els relats relatius a Rurik i els seus varegs en l’inici poble rus, el mite turc d’Oguz Khan o les llegendes asteques sobre la fundació de Tenochtitlan. Són justament aquests mites ancestrals, juntament amb altres records suposadament històrics, encara que es tracti d’artificis completament ficticis, els que aporten a un poble o nació un caràcter diferenciat i un fort sentiment de pertinença.

En tots aquests casos, i en molts més, la memòria de batalles, herois i savis pot servir per establir vincles sòlids entre un poble i un territori i contribuir als esforços per mantenir o recuperar determinats indrets. N’és un exemple paradigmàtic Jerusalem, però també podríem esmentar els casos d’Alsàcia per a França, Kosovo per a Sèrbia, l’Ulster per a Irlanda o Navarra per a Euskadi, entre molts d’altres.

Tots aquests elements configuren l’etnohistòria, que potser també podríem definir com aquells elements de caràcter històric que són coneguts pel poble d’un determinat país sense la intervenció dels professionals de la història. Amb el pas del temps, l’auge dels mitjans de comunicació de masses i l’extensió de l’ensenyament sovint han contribuït a consolidar i difondre molts dels mites abans esmentats. Només en els darrers anys, i no sense problemes, s’ha intentat que l’escola difongués una història més objectiva, més real i ajustada a les recerques científiques.

Precisament, molt poques vegades, el mite i el fet històric comprovat es conjuguen tan bé com en el cas del 31 de Desembre a Mallorca. Es tracta, ni més ni manco, de la data fundacional de tot un poble i així ha estat recordat sempre mitjançant la Festa de l’Estendard.

Hi podem trobar tots els elements abans esmentats, des dels herois (Jaume I, els germans Montcada) a les batalles o el record d’una terra pairal (Catalunya). Poc després, arribaria una època daurada en la qual es bastirien castells i catedrals i savis mallorquins destacarien en els principals centres culturals de l’època.

El nostre poblema, avui, no és tant que la moderna ciència històrica hagi de matisar aquests fets i recordar que hi va haver uns vençuts i unes matances espantoses, com s’esdevé en molts d’altres episodis mitificats, sinó que, sobretot des del 1715, la nostra etnohistòria fou suplantada, manu militari, per una altra etnohistòria, per cert molt més fantasiosa, i que alguns volen fer començar a Atapuerca.