Llars de foc, nadals i televisió

Justament no fa gaires dies, mentre prenia cafè i xerrava una estona amb un col·lega a una cafeteria del passeig marítim, em vaig adonar que tenia ben davant una pantalla de televisió que ens obsequiava amb imatges d’una llar de foc, en primer pla, en la qual s’anaven cremant dos troncs.

Òbviament, aquest succedani no tenia ni la capacitat calorífica ni l’absorció que té una llar de foc de bon de veres, tot i que a mi m’agradà més que aquestes llars de gas o elèctriques que també tracten d’imitar-ne una de llenya com toca. La veritat és que, ensems que anava parlant i escoltant, la llar de la televisió va copsar la meva atenció a bastament com per poder observar que era un vídeo curt –durava menys d’un minut– repetit una vegada i una altra, la qual cosa també ajudava a trencar la màgia de les llars de debò, on no hi ha repeticions.

Ahir em vaig tornar a trobar el vídeo de la llar, aquesta vegada a Internet i relacionat amb una història ben curiosa. Resulta que la Nit de Nadal del 1966 va caure en dissabte, la qual cosa va crear un greu problema als responsables d’un canal de televisió de Nova York, ja que la competició esportiva que ocupava habitualment les nits de dissabte estava suspesa per mor de les festes i no s’ho pagava fer cap esforç per emetre alguna cosa interessant, atès que tampoc no esperaven gaire audiència en aquella franja horària.

Tot plegat va induir el president de la cadena a obsequiar la seva clientela amb una postal de Nadal televisada, és a dir, devers dues hores d’imatges d’una llar de foc adornada amb motius nadalencs i amb música –també nadalenca– de fons, i és d’aquesta manera que es va posar en pràctica el que el New York Times va qualificar com a experiment de "no-programació" televisiva. Això sí, el primer d’una llarga, continuada i global sèrie d’experiments de la mateixa índole, en la que s’ha acabat per convertir avui la programació de qualsevol cadena de televisió i que deixa en molt bon lloc The Yule Log, nom amb el qual va ser batejat aquest programa. I és que, tot i el surrealisme, l’experiment va tenir molt d’èxit, va acabar per guanyar-se el seu espai d’emissió, va ser copiat per altres cadenes i es va mantenir a la graella fins al 1989.

S’ha de dir que no van anar de bromes i que pel primer "Yule" –mot d’origen nord-europeu que s’empra per designar el període nadalenc– va ser enregistrat a la Gracie Mansion, la residència oficial de l’alcalde de Nova York. El tros emès eren setze segons repetits durant prop de dues hores, els primers anys, ja que el programa en va arribar a durar quatre. Deuen ser els setze segons més cars de tota la història de la televisió, ja que sembla que per treure millor les imatges dels troncs, de les flames i del caliu, varen llevar una barrera que hi havia per protegir de les espires una estora de devers 4.000 dòlars situada davant la llar de foc, la qual va acabar ben socarrada.

Un fet que varen saber els productors quan, quatre anys més tard, varen demanar permís per enregistrar-ho de nou i els varen dir que no, per mor de l’estora. Al final, la llar de foc que va ocupar molts d’anys aquest espai era de Califòrnia, com probablement n’era la que vaig veure a la cafeteria del passeig marítim. The Yule Log va retornar a la graella televisiva després dels atacs de l’11 de setembre, un retorn que havia estat precedit per clams reivindicatius escampats per mitjà d’Internet. A més del corresponent lloc "oficial" –basta posar al Google el nom de la cosa– el Youtube va ple de vídeos que han servit o podrien servir de "Yule Log".

No sé si era per fer broma que el president de l’emissora que el va idear deia que era una manera de fer arribar la calidesa i la màgia de la llar de foc als pisos moderns que n’havien hagut de prescindir. No sé si també caldria afegir que, sobretot, també es tractava d’unes quantes hores de televisió sense publicitat: potser aquest sigui l’autèntic secret de l’èxit de The Yule Log.