Francesc Gost26/12/08 0:00
TW
0

En contra del que habitualment se sol afirmar en determinats cercles –sovint en una supèrbia exhibició d’hipocresia– jo no crec que a la classe política li interessi una justícia realment independent, sinó que contempla el control d’aquesta mateixa justícia com un avantatge implícit en el simple fet d’ostentar el poder. De fet, les apel·lacions a una justícia independent només es fan en el bàndol del qui està convençut que la lògica processal li acabarà donant la raó en un conflicte en què els culpables ja estan, en la pràctica, assenyalats per l’estigma social, i per tant la sentència només és un requisit formal menor, que no té cap altra funció que avalar la legalitat d’una condemna prèviament emesa.

Quan això no passa, quan es trenca aquesta seqüència, l’espectacle és colpidor. És el que ha succeït amb el cas Cavallistes, en què els acusadors han passat, sense solució de continuïtat, de tenir preparades les càmeres digitals per captar l’ingrés a la presó d’una dotzena d’alts càrrec del Partit Popular a qüestionar els criteris jurídics que han duit el Tribunal Superior de Justícia de Balears a absoldre els acusats de tots els delictes que se’ls imputava. L’estupor entre els acusadors polítics i mediàtics ha donat pas a una tímida protesta i, a continuació, un complet silenci, no sense abans insinuar que potser la Justícia no és tan independent com ens pensàvem abans de dia 1 de desembre, quan va començar el procés. Justícia a benefici d’inventari, o dit d’una altra manera: només és bo allò que em convé. Tot un exercici de cinisme illenc en estat pur.