El poeta Juan de Mena, a la seva obra Laberint de Fortuna, dita també de les "tres-centes", composició que consta de 297 cobles d’art major, dedica les 51, 52 i 53 al tema de les "Illes Particulars", allà on diu: "La mar així mateix se’ns és representada/ amb totes ses illes descobertes,/ també amb les aigües vives o interfectes,/ i on la bonança no tem turbonada;/ les Estegades viu, nou en són el compte,/Rodes i Creta, amb llurs cent ciutats,/ Ciclades, illes i illots nombrats/ més de seixanta, ben prompte."
"Naxon, la rodona es volgué mostrar,/ Colcos, Ortigia, Delos anomenada,/ pàtria del déu Deli, com fou venerada/ i que els poetes solen invocar;/ i vérem les illes Eolies estar,/ Icaria, a la qual el nàufrag donà,/ d’Ícar el nom, que mai no es perdrà/ savi dissortat de mal volar." "Es mostrà Samos i les illes BALEARS,/ Còrsega, Bosis i les Vulcanees/ les gorgones illes de les Medusees/ i altres partides que són pels mars;/ vérem Trinacria amb sos tres altars,/ Pelorus, Patxinus i encara l’Etneu,/ on els focs inclama Tifeu,/ formant gemecs, veus i espants".
L’obra és una visió al·legòrica del món que aconsegueix accents de gran altària èpica, per exemple quan descriu la mort de Dàvalos, personatge de família aristocràtica castellana, el més conegut, Ry López Dàvalos (Úbeda, 1357-València, 1428), privat d’Enric III de Castella. Els seus fills donaren origen a la branca italiana dels De Avalos, marquesos del Vasto i de Pescara. Per altra banda, el famós Laberint presenta una gran intencionalitat política a favor de Don Àlvaro de Luna, un altre polític castellà, nascut a Cañete el 1390 i mort a Valladolid el 1453.
Secretari de Joan II, que el nomenà conestable dels seus regnes el 1422. Dirigí el partit monàrquic contra l’oligarquia nobiliària, amb el suport dels sectors urbans, i derrotà els infants d’Aragó en la batalla d’Olmedo, el 1445. Després va perdre la seva influència i fou condemnat a mort i degollat. Juan de Mena (Còrdova, 1411-Torrelaguna, 1466) estudià a Salamanca i a Itàlia, llocs on aprengué els escrits dels clàssics, i després fou secretari i cronista de Joan II. La seva obra presenta, per això dit, un caràcter de forta tendència italianitzant. Cap al 1422 traduí l’Ilias Latina amb el títol Omero Romançeado i el 1438 va concloure La Coronación, en homenatge al marquès de Santillana. En aquestes obres és evident un cert abús de cultismes i llatinismes sintàctics i lèxics. Deixà sense acabar el que tal volta hagués estat el seu millor poema, Los siete pecados capitales.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.