Aquell savi excessiu que es deia Sigmund Freud va publicar un escrit que es deia El malestar en la cultura. En aquest opuscle dels anys trenta —acabat de reeditar en català amb el títol d’El malestar en la civilització—, el vienès reflexionava sobre els motius pels quals els homes i les dones seguim essent infeliços a pesar de l’indubtable benestar material que la modernitat ha portat sota els braços: Freud ens venia a dir que, tanmateix, vivim en una societat feta de restriccions i de normes impositives que limiten la nostra llibertat —totes les aspiracions eròtiques i agressives que portem a dins— i a les quals hem de cenyir-nos de continu pagant-ne un preu en culpabilitat, tan sols gaudint d’una felicitat prima i totalment condicionada.
Tot això s’ha redescobert últimament en forma d’estudis sobre el pessimisme social o amb el nom pompós de la "paradoxa del progrés" que podríem anunciar d’aquesta manera: cada cop tot sembla anar millor i, alhora, cada dia la gent se sent més desgraciada. I això sobretot es palpa en els països més desenvolupats, on sembla que tot ja està dat i beneït i queda poc terreny per córrer: Alemanya, Anglaterra i França, per exemple. (En canvi, el jovent dels països en desenvolupament —bàsicament xinesos i indis—, o els fills dels immigrants arribats de fresc a les nostres terres, vessen vitalisme i pertot veuen oportunitats…). Així, se surt al carrer i es demana als nostres joves si creuen que tenen més o menys possibilitats que els seus pares, i molts d’ells responen que el món està acabat i que no hi ha res per fer. Al mateix temps que ells es lamenten, els xinesos, pakistanesos i japonesos que s’estableixen dins les nostres fronteres emprenen negocis fastuosos que en pocs anys els fan milionaris.
Per això, als meus ulls, els nostres joves pateixen d’un error d’apreciació majúscul: no entenen el món en què viuen. Realment tot és difícil, sí, però és el preu que paguem per viure al primer món. A les societats postindustrials s’exigeix molt de cadascú de nosaltres: molta capacitat de feina, de formació, d’adaptació, inventiva i energia a cabassos. Era realment molt més senzill el món dels nostres padrins, que guardaven porcs o treien patates: almenys tot estava ben clar des del principi. I el dels nostres pares, els quals amb un títol –universitari o no– o amb un ofici, s’han assegurat un treball remunerat per a tota la vida. Aquests joves d’ara, queixosos i aviciats, poden fer una cosa molt simple si volen tenir una vida tan "senzilla" –en el sentit d’abastable, clara, on se sap què fer en cada moment, de maldecaps previsibles– com la dels seus avantpassats: ocupar el lloc buit que deixen els immigrants que ens arriben en els seus països d’origen. Allà podran tastar el gustet elemental i amarg d’una vida totalment reglamentada. El pessimisme col·lecciona queixes; l’optimisme trama projectes sense aturall.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Sóc una lectora d'aquest diari de l'altra banda de la mar, em sembla molt bo aquest article! ENHORABONA pel premi, de segur merescut.