Joan Lladonet17/12/08 0:00
TW
0

Com he repetit algunes vegades, utilitzar alegrement el concepte de bilingüisme és molt perillós. Ja sabem que la dreta espanyolista ho fa amb freqüència i defensa el predomini del castellà amb l’excusa del bilingüisme. L’altre dia em vaig topar amb un amic de la infància i vàrem parlar sobre el tema. Em contava que la seva néta és bilingüe i n’estava tot orgullós. Em va interessar el tema i li vaig preguntar com havia arribat a aquesta convicció i per què. Ell em deia que ara s’usa dir que el castellà està en perill i que el fet que a les escoles es faci l’ensenyament en català i que només s’ensenyi la llengua castellana com a assignatura posa en perill el castellà. Res més lluny de la realitat, m’assegurava, ja que la seva néta, que té sis anys, ha estat educada a la família en català i va a una escola on es fa tot l’ensenyament en la llengua pròpia, i en canvi, moltes vegades, juga tota sola i ho fa en castellà.

Fins aquí, res a dir, però en un moment determinat em va dir que la seva néta parlava normalment en català i no tenia cap problema a l’hora de canviar de llengua i que ho feia sempre que es trobava amb una altra persona que parlava en castellà. Li vaig voler explicar que això era un dels nostres problemes més greus, però com que frisava, vaig pensar que en podríem parlar un altre dia, però he volgut escriure aquest article per aclarir-ho i li recomanaré la seva lectura. Existeix el bilingüisme additiu, que és el propi de les persones que tenen una llengua normalitzada i que no corre cap perill, que poden aprendre una altra llengua a l’escola i poden estudiar assignatures en aquella llengua, perquè el seu objectiu és l’aprenentatge d’una altra llengua completa, que no farà perillar mai la seva, al contrari sumarà, ja que sabrà dues llengües.

En canvi el bilingüisme subtractiu és el bilingüisme de poblacions en procés d’assimilació, que fan que a mesura que s’aprèn l’altra llengua, disminueix el coneixement de la pròpia, com és el cas d’algunes llengües que es troben en procés de desaparició a Amèrica Llatina, davant l’embranzida de l’espanyol o única llengua que s’ensenya a les escoles. Hi ha moltíssims més tipus de bilingüisme, però m’interessa el bilingüisme substitutori, que és aquell que és fruit d’una política lingüística assimilista que intenta fer disminuir el nombre de parlants de la llengua dominada. Aquest és el cas del català, ja que la política lingüística de les comunitats on es parla no pot contrarestar la contrària que ens arriba des del Govern central, i el cas d’aquesta néta del meu amic que sap que ha de canviar de llengua quan parla amb una persona castellanoparlant és un cas clar d’iniciació al bilingüisme substitutori.

Això és el que li volia explicar i no vaig poder en aquell moment, i malauradament ens topam una vegada cada un parell mallorquí d’anys. El cas és que aquí es troba la solució que persegueixen fa una pila d’anys totes les persones interessades en la normalització de la llengua catalana. Aconseguir aquesta normalització és tan senzill com assolir l’objectiu que totes les persones que viuen en els Països Catalans siguin bilingües, que és el que defensen tots els partits, fins i tot el PP. Una vegada que tots siguem bilingües, s’ha d’adquirir la norma d’ús que impliqui que totes les persones castellanoparlants que es trobin amb una persona que parli en català, canviïn de llengua i acabin parlant totes dues en la llengua pròpia d’aquí.

Així s’anirà aconseguint el bilingüisme substitutori, però del castellà. Desenganyem-nos, perquè es normalitzi la llengua catalana a la nostra terra, s’han de complir totes les prediccions (falses avui en dia) del que han dit que passa els del "Manifiesto". No hi poseu cap dubte, la normalització de la llengua catalana només arribarà quan el castellà estigui en perill, quan es produeixi un bilingüisme substitutori en el sentit contrari al que es produeix ara. Doncs, som-hi!