No podem negar una evidència: els darrers trenta anys d’història d’Espanya han estat relativament bons. Mai fins ara no hi havia hagut un període tan llarg de benestar i liberalisme constitucional, sense aturades ni sobresalts (exceptuem el 23-F): s’ha assentat un règim de llibertats i s’ha enfortit una economia que està entre la dotzena de més puixants del món, a més, s’ha entrat a la UE i es participa en el trànsit d’informació global i en les millores biomèdiques que contribueixen a allargar-nos a tots l’esperança de vida.
El món ha canviat molt en les últimes tres dècades, certament, i hem d’agrair el marc que es va adoptar per sortir de la dictadura i entrar en la modernitat: el model de la transició espanyola (amb tots els seus oblits i hipocresies) fins i tot ha esdevingut un prototipus que s’ha intentat exportar a països que havien de fer els mateixos passos que nosaltres. Però, en la meva opinió, crec que toca passar pàgina i començar a replantejar-se l’Estat que volem. La crisi econòmica sembla que ara és l’excusa per postergar qualsevol reforma de fons, però que hi hagi un debat obert i agitant l’opinió ciutadana no hauria d’espantar-nos.
En primer lloc: el model territorial. Patim d’un federalisme fals, que només aconsegueix que els desnivells entre aportacions a l’Estat i les recompenses xerriquin de continu. Tampoc les minories lingüístiques no troben el marc legal que els permeti respirar amb normalitat: una idea d’unitat demolidora, predemocràtica i enemiga de la pluralitat, implantada a la força des del centre, només fa que exasperar les comunitats que volen trobar un escenari en el qual viure i parlar lliurement. La defensa de la Constitució ha esdevingut un tòpic que, a més, sembla que dota de magnanimitat a qui se’l penja del coll (durant un període de la seva història, el Ku Klux Klan esgrimia entre els seus propòsits "protegir i defensar la Constitució dels EUA", la qual establia, en aquells moments, que un negre valia les tres cinquenes parts d’un blanc).
Ara mateix, amb totes les distàncies, la norma fonamental espanyola empara desnivells equiparables: pel que fa als diners i a les llengües que no siguin el castellà. El dinamisme en el qual estem immersos exigeix que la norma fonamental sigui dúctil: alemanys, francesos i italians la modifiquen de continu, i vint-i-set esmenes porten fetes els americans. Si no es retoca, ella mateixa signarà la seva condemna: pot ser que fins i tot segueixi el camí de les constitucions espanyoles dels últims dos-cents anys: totes trencades de mala manera, amb regressions esfereïdores en el règim de llibertats ciutadanes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.