El funeral

A LA PORTA DE L’ESGLÉSIA

Dijous la gent d’ordre va recordar Franco. Acudiren al funeral elements significatius de la dreta com el Marquès de Zayas o Mateo Torres Bestard. També hi havia dones: totes les Tintoreres, descomptant na Carraixeta.

—Un temps feia goig ésser rica –contava Madò Catalina–. Contemplaves una grapada de pessetes i totes tenien la cara d’en Franco.

L’església estava més aviat buida. En Matasetzes parava la mà a la porta i assegurava que no hi havien entrat més de dues dotzenes de devots.

—I de caritat, res de res –va remarcar–. Si vull sopar hauré de rosegar un rompe!

EL G20 I EL FUNERAL

El President Antich i l’Honorable Manera caminaven ulls baixos. Cercaven l’anellet de la rondaia.

—I si el trobam què hem de dir? –volia saber el President Antich.

—Anellet, fe lo que saps fer! –li va respondre l’Honorable Manera

—I què sap fer...?

—Moneis per sortir de la pobrea.

—Jo m’estimaria més cercar caragols –va protestar el President.

—No remuguis i mira arreu si vols cabals per fer el tramvia –l’encoratjà l’Honorable Manera.

Camina, caminaràs, anaren a parar a l’església on s’oficiava el funeral per a Franco. Fins al carrer arribaven les notes de Raskayú.

—Entrem-hi! –va decidir el President Antich.

—I qui és el mort...? –va demanar l’Honorable Manera.

—No ho sé –li va respondre el President–, però és de bona criança quedar bé amb tothom.

Va afegir:

—Quan som a Algaida no me’n perd ni un.

DINS L’ESGLÉSIA (1)

El cant de Raskayú continuava i Maruja d’Espanya mirava l’entorn amb mirada crítica.

—Ens falten homes per ballar –va comentar a Madame Rosa.

Madame va cantar més fort:

—Raskayú cuando mueras que harás tu...!

No pensava en Franco, sinó en na Carraixeta. Amb quatre morts de Falange, Sánchez Mazas va escriure la Oración por los Caídos. En el Partit Popular (facció balear) ja n’han caigut molts més i ningú no fa ni poesies ni gloses.

—Ahora tenemos más camaradas en la cárcel que en la primavera del treinta y seis –va lamentar-se el Marquès de Zayas.

—Insólito –li va respondre Mateo Torres Bestard—. Espero instrucciones para salvar a España.

—En casa del Marquès de la Torre –li va respondre Zayas–. De madrugada.

—¿Y los alemanes...?

—En la Biertrasse.

—¿Y los italianos?

—Lamentando el empate ante Grecia con gol de Luca Toni.

Va sospesar la situació, Mateo Torres. En prendre novament la paraula, ja ho va fer en català:

—Potser convendria deixar-ho estar.

Va reflexionar:

—Les matinades cau serena.

—Okey –li va respondre Zayas–. Tenemos la revolución pendiente.

DINS L’ESGLÉSIA (2)

Madò Catalina cantava i controlava tothom. Va cridar l’atenció a sa nina.

—Què tens tan despistada? –va demanar a María José Frau.

—Mirava si havia vingut na Carmencita de Mira quién baila.

—Jo em faria, ara mateix, un Vals de las Olas amb n’Ortega Cano –va reconèixer Madò Catalina.

El President Antich i l’Honorable Manera oïen missa en silenci. L’Honorable Manera el va rompre.

—Xisco –va dir-li al President–, estic pensant que nosaltres podríem passar la bacina.

—I ara que m’has pres per un de la FAI...? –va respondre el President, escandalitzat.

Però l’Honorable Manera no va donar-se per vençut. En vista del silenci de Malenita (la Maleni, antes partía que doblá!) tan necessaris són els diners de la bacina com els de l’anellet. Tot fa caramull.

Acordaren que cadascun faria un passadís. Cap baix i coll tort semblaven dos monjos almoiners.

No tingueren gaire sort. Madame Rosa va fitar l’Honorable Manera amb mirada carnissera.

—Monjos i polls, mai són sadolls –va exclamar.

El President Antich va passar per davant de Madò Catalina.

—Que no trobes que n’hi va haver prou, de robatori, amb l’or de Moscou...? –va demanar-li amb malícia de beata.

El President Antich i l’Honorable Manera feren recompte. Acabaven d’arreplegar tres euros amb cinc cèntims.

A LA SORTIDA DE L’ESGLÉSIA

A la porta de l’església hi havia en Matasetzes. L’Honorable Manera va fer números. Si aconseguia, d’en Matasetzes, un crèdit de tres euros amb cinc cèntims més, disposaria de set euros per dues birres i deu cèntims de propina. No va perdre el temps.

—Guillem –va dir a en Matasetzes–, necessit un crèdit.

—Senyoret, anau a un banc –li va respondre en Matasetzes.

—Han tancat l’aixeta –li va replicar l’Honorable.

Va pensar-s’ho en Matasetzes.

—Què voleu...? –va demanar-li.

—Tres euros amb cinc cèntims a tornar en deu anys.

—Vull tres amadeus per Nadal o no hi ha res a fer.

Va acceptar, l’Honorable. Recolzats en el taulell de Can Ximel·lí, els dos estadistes decidiren que tot està per fer. Mor Franco. Cau Bush. Passen els tirans, però la lluita contra el capitalisme continua.

—Visca n’Hugo Chávez! –va exclamar l’Honorable Manera.

El President va mirar a tort i a dret. No tenien ningú a prop.

—Visca –va mormolar sense alçar gaire la veu.

Tenien tota la nit per arreglar el món.