Sembla que el món de l’art (és a dir: el mercat de l’art) està revolucionat, remogudet, i hom no sap si aquesta és o no una bona notícia, ni si mereix atenció. I això des de la Biennal de Sao Paulo, que ha omplert aquests dies els dotze mil metres quadrats de la segona planta amb... res, en un gest que la meitat del públic ha acollit interessant-se’n pel significat i l’altra meitat considerant-lo un cim de la cara dura (o una representació de la manca d’idees, o un robatori). No serà la Biennal més recordada, però sí la més buida, per descomptat.
Però l’animació començà fa algunes setmanes, quan Damien Hirst decidí subhastar les seves obres passant d’intermediaris i plantant-les directament a les sales de Sotheby’s, perquè la commoció entre els marxants ha estat superior a l’esglai que van sentir les discogràfiques quan comprovaren que els músics venien directament el seu treball, i només comparable a la que sentiran els intermediaris quan els futbolistes abandonin l’esclavatge. I amb l’agreujant que els marxants han estat acumulant invents avantguardistes i propostes arriscades quan el mercat ja fa mesos que només demana valors segurs, clàssics, no pas per motius estètics sinó perquè un Van Gogh o un Renoir són dels pocs objectes que poden resistir qualsevol crisi. Les preses de pèl, de molts espavilats, han començat un llarg camí cap als garatges polsegosos, d’on mai no degueren sortir.
Tampoc no s’han de menysprear les aportacions del cinema, a la revolució estètica dels temps post-Bush. Molta gent es demana si és just que els productors es folrin amb l’obra de Roberto Saviano, mentre l’autor ha d’amagar-se perquè la màfia no el mati. Des que tot és art, des dels Armanis fins als dissenys de l’ampolla d’Absolut, ningú no és capaç de definir què és exactament l’art (i molt menys de distingir-ne el bo del dolent), i potser és l’hora que una petita part d’aquests diners que l’estat concedirà als bancs s’emprin en una beca per aclarir-ho.
I això mentre s’inaugura la gesta de Miquel Barceló a la sala dels Drets Humans de l’ONU a Ginebra (mai no serà tan recordat com el ministre Moratinos, que ha passat a la història dient que "L’art no té preu"... després d’haver pagat vint milions d’euros per un sostre de gotelé que té tota la pinta d’estar a punt de caure). Tot plegat, només se m’acut una modesta teoria sobre per a què serveix l’art: per assenyalar que ha començat la crisi, quan els pintorel·los comencen a entrar en les galeries més quadros dels que en surten. I per avisar-nos, ara i aquí, que s’ha acabat la gresca, però no, encara, la barra.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
A qui hauriem de posar en el lloc de Barceló a les Illes. Pareix que no té cap mèrit el que fà, aquest PINTOR. Quin especialista en art d´aquestes ïlees ha vist l´obra, per poder valorar-la (a tant el metre quadrat, per suposat).