Russell Crowe ha arribat als cent disset quilos de pes per interpretar un dels caps de la CIA, sense escrúpols, és clar, en la quarta pel·lícula que roda amb Ridley Scott, mentre que qui debuta a les ordres del director de Alien, d’Espartaco... és Leonardo DiCaprio, tenyit de moreno i a qui ja no li queda ningú dels més importants directors per treballar. Ell és el "jovenet", l’espia de la CIA amb cor, gairebé una contradicció. No negaré que som un fan del director de Blade Runner, tan versàtil que semblava mentida que no hagués incorporat a la seva filmografia una història d’espies.
No és gaire difícil establir paral·lelismes amb una hipotètica realitat, la recerca aferrissada de Bin Laden a càrrec de la "intel·ligència" nord-americana. Si va dir ver i com és habitual en aquest tipus d’històries tot conforma una barreja de possibilitats fins esbrinar qui són els bons i els dolents i fins on es pot arribar per aconseguir l’èxit. M’hauria agradat molt més que no quedàs tan clar, que tot fos una mica més embullat, per allò de participar a la trama. Ridley Scott es conforma a mostrar que el "gran germà" vetlla per tots nosaltres des de l’aire i no s’implica gairebé gens en el discurs polític, ans al contrari, fins al punt que ho resol d’una manera tan ximple que un pensa que, de ser així, com és possible que encara no hagin salpat al terrorista més buscat.
Body of Lies és més una pel·lícula d’acció que un clàssic film d’espionatge i ben segur que no passarà a la història com una de les millors pel·lícules del realitzador. Ho deixarem estar amb una pel·lícula correcta, per passar cent vint-i-nou minuts d’entreteniment i amb un final feliç, tòpic i típic. Què hi farem! Després d’Alatriste, Agustín Díaz Yanes recupera el personatge de Gloria Duque que interpretà Victoria Abril a Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, que aconseguí vuit Goya. No hi ha més relació que aquesta. A partir del personatge naturalment interpretat un altre cop per la mateixa actriu, una història completament nova, amb Ariadna Gil i Pilar López de Ayala de companyes.
Som dels que dic que Alatriste no és una mala pel·lícula, a tot estirar irregular, però amb algunes seqüències memorables. Sólo quiero caminar està a l’altura de Nadie..., ubicada a Mèxic DF, una lluita desigual entre les tres protagonistes femenines i un grup de gàngsters mexicans, Diego Luna, que també té cor, què hi farem, i José María Yazpik. Bon ritme, violència sense límits i de final feliç res de res, amb la qual cosa la història hi guanya molt, refermada per unes interpretacions adequades a cadascun dels personatges. No hi ha fissures. Tot al seu lloc. No és un Tarantino a la espanyola ni molt menys. Sólo quiero caminar té entitat pròpia. Bona pel·li.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Sr. Mendiola, fa falta desvelar als lectors que Body of Lies té un final feliç a l´hora de fer-ne la crítica?