De cop i volta la sensació de crisi, la dura realitat, s’ha imposat. Ja no hi ha ni recessió ni comèdies: estam davant una de les depressions econòmiques més importants que hem conegut. De moment, les mesures anunciades pel govern de l’estat apunten pocs elements de superació i cap que inspiri confiança. Es tracta més aviat de les clàssiques fraseologies polítiques venent fum o vestint una inhibició que ja s’ha convertit en habitual. Per això, la intenció de vot cap al partit governant, quan tenia un moment molt favorable, s’està desinflant i afavoreix de cada cop més l’oposició conservadora.
Davant una situació així és quan es fa més necessari trobar vies de solució. Fins i tot encara que moltes causes últimes siguin globals –i a vegades males d’entendre–, les solucions personals, locals i regionals tenen una gran importància. Sobretot de cara al nivell de qualitat de vida que puguem obtenir al final del procés. Hauríem de veure aquesta situació més que res com a una oportunitat. El diàleg social no es pot tractar com un diàleg de sords: cal pensar estratègies i mesures a curt, mig i llarg termini. I aplicar-les.
No pareix que estiguem davant una crisi agònica del capitalisme que faci pensar en una superació revolucionària del sistema. No perquè el model no estigui esgotat, que hi està prou, sinó perquè les alternatives conegudes encara hi estan més. L’opció més viable, davant aquest panorama, seria entrar en una etapa estructuralment reformista, que replantejàs la globalització de manera més favorable a les persones i les famílies.
Això és el que de qualque manera ha fet el candidat Obama. És sabut que Obama ha rebut el suport econòmic dels principals poders econòmics nord-americans i que ha fet declaracions en la línia agressiva de les èpoques anteriors. Però, d’altra banda, no es pot ignorar el desig de canvi i els suports que ha congriat el seu reformisme fresc dins la societat. A mi, a més dels aspectes que ja s’han analitzat a bastament, em criden l’atenció dues coses de la passada campanya electoral: el seu caràcter definitivament global (gran part de la humanitat les ha seguides amb l’atenció d’unes eleccions al seu propi país) i l’articulació del programa econòmic d’Obama.
És un lloc comú afirmar que els republicans i els demòcrates en la seva traducció europea serien dues forces de la dreta. S’ha d’anar amb prudència en fer aquestes generalitzacions. Seria més real dir que allò és una altra cosa ben diferent, abans de voler-la fer encaixar en la nostra realitat. De fet, el programa econòmic d’Obama és fonamentalment un programa socialdemòcrata. I és sobretot un programa socialdemòcrata avançat, dels que ja no s’estilen per Europa.
Des d’aquest punt de vista, les acusacions que li han etzibat des de la ultradreta republicana tendrien un cert sentit: política fiscal anivelladora socialment, inversió pública (no sols en infraestructures sinó també a garantir serveis bàsics a les persones i les famílies), desacomplexament enfront de l’increment del deute i enfront del dogma de no intervenció de l’estat i aposta per les energies renovables.
Efectivament, sobre el paper estam davant una proposta concreta, transformadora, carregada de força i d’esperança. El programa d’Obama és una proposta socialdemòcrata clàssica, d’inspiració keynessiana. Res a veure amb Gordon Brown o Rodríguez Zapatero. Una altra cosa, potser, és la que al final veurem dur a terme en l’acció de govern. O no.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
L'agenda de la sortida a la crisi la segueix marcant el capital i les seves necessitats que no han variat en absolut. Tot el que fan els partits polítics és posar els doblers de la gent al servei dels que l'han generada. El reformisme socialdemòcrata fa molts anys que ha deixat d'existir perquè tot el que han legislat des dels anys 1990 són retrocessos en els drets de la ciutadania. Els rics s'han fet més rics que mai amb els laboristes i els socialistes espanyols. Però hi ha alternatives que barren el pas del capital i es veuen de manera limitada encara a Amèrica Llatina. El que passa és que a l'Amèrica Llatina hi ha encara una esquerra i a Europa no.