No és la primera vegada ni serà la darrera que em refereixi a les bones vibracions que m’empelta, el gust que em dóna el dit carrer de Sant Miquel cada vegada que el passeig arran de mig matí llarg, que és l’hora punta de totes les seves activitats, fins i tot la del xigarret puntual de la dependència dels comerços que per mala fortuna no són empesos pels clients.
Bé, allò que volia dir és que, des de Sant Antoniet fins a la plaça del Marquès del Palmer, és un xou continu de pintors (m’és obligat sempre fer la brometa amb Miquel Martí Company, fumant sense presses la pipa, mirant-se la balla o pintant amb la seva particularíssima mestria), caricaturistes, retratistes, d’aquells que dibuixen amb coloraines el nom propi del personal a una posteta rectangular, o intenten vendre teules pintades amb paisatges bucòlics possiblement mallorquins, o aquella senyora que es dedica a pintar teles amb pretensió de decoració infantil, que l’altre dia tenia un quadre amb dos peixos amb una cara de mala bava que si arriben a penjar-lo dins l’habitació d’un infant, mal llamps si pot aclucar ull en tota la nit...
També n’hi ha un altre amb un quadre del tramvia del port de Sóller, que serà mal de vendre, tenc per mi... I les estàtues vivents, molt poques amb una certa gràcia. I els músics i cantants de tots tipus i estils, de cada dia menys. Ara com ara sols un jove amb sempiterna cara de desanat davant l’església de Sant Miquel, que no ho fa gens malament, i una altra senyora que canta com els àngels (l’Ave Maria de Gounod endolcia l’ambient l’altre dia) i que en arribar aquests dies plujosos ho sol fer a l’esguard de les arcades de la plaça Major.
Aquells dos que cantaven boleros davant la Banca March m’han desaparegut del mapa ja fa una bona temporada, i tenien una certa gràcia. On deuen parar a hores d’ara? A les Rambles de Barcelona? Els deu haver contractat algun local d’esbarjo? Ah, i m’oblidava de l’acordionista obscuret de pell que, a dalt de tot del carrer dels Oms, a tocar el de Sant Miquel, broda tangos i clàssiques melodies.
A la dita plaça Marquès del Palmer l’altre dia vaig esser testimoni d’un fet que, pel que vaig arribar a saber, no era gens ni mica puntual. Hi havia un jovenet que amb una trompa enorme, potser de dos metres, d’un material desconegut, potser d’una fusta molt lleugera o fins i tot de cartró, anau a saber, però amb ella a la boca anava fent una tonada cadenciosa, com una ventositat rítmica (amb perdó), que fins i tot havia aconseguit arremolinar una rotllana de curiosos espectadors.
Al punt arribà una parella de policies municipals que, amablement, el varen fer aplegar. Vaig preguntar a un dels guàrdies de què anava la cosa i em respongué que els músics de carrer, per llei, reglament o el que sigui, sols poden estar deu minuts seguits a cada lloc on s’instal·len (sobretot si hi ha una cridada telefònica de qualque veïnat, m’abundà, així, entre nosaltres dos).
El que ara no hi tornà a mancar quasi mai és Aaron Lordson, que ja us vaig dir un pic que canta una versió magnífica de Green, green grass of home, ("All the best for Gabriel" m’escrigué a la portada d’un CD, l’any passat) i de qui he tingut notícia fa poc que quedà bastant ben col·locat, finalista com si diguéssim, en un concurs que TVE emeté la darrera primavera que es deia Hijos de Babel. Es tracta d’un elegant home de raça negra de 40 anys nascut a Togo, i la professió que exercia allà era la de ginecòleg, però ho abandonà tot per a dedicar-se a la seva veritable vocació: la música, fer de músic de carrer, la guitarra, blues, jazz, soul... Ho conten les cròniques d’Internet, o sigui... Què n’arriba a fer de voltes el món, eh?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Jo ara no visc a Mallorca però record molt bé un guitarrista que tocava esplèndidament, crec que li deien Mariano Miranda o una cosa així i curiosament tenia o té una retirada a en García Lorca, crec. Sa darrera vegada que el vaig veure a Palma tocava per sa zona de Dalt Murada, just a baix de la Seu