Un sastre no tan valent (1914)

"A una vella plaça silenciosa/ on dormen els aromers malaltissos/A un costat l’església, amb els seus tristets/ sants de pedra, i a l’altra vora/ la casa de la vila. Hi viu el sastre/ que en complí seixanta. Vestit de negre,/ porta ulleres i cus. Sobre un llit/ de violes i roses el sol es mor./ Brillen els estels en el cel; brillen/ les cuques de llum ran de terra/ i les verdes pupil·les dels gats./ Dolça malenconia es difon./ Sortint de l’escola, amb l’aigua/ de la font s’esquiten els infants./ El sastre no aixeca el cap/ per extasiar-se en el morir del dia./ Tot és vell i cansament li produeix. Cus. Quan aixequi el cap/ només serà per enfilar l’agulla".

El poeta Josep Carner, gran coneixedor dels procediments i arts dels moderns lírics de totes les literatures, en mostra, en aquesta visió feta amb elegants i sòbries pinzellades, el retrat psicològic d’un vell sastre de poble, indiferent a tot allò que l’envolta, sempre abstret en els detalls de la seva tasca. La figura no pot ser més tradicional. Costum d’origen medieval, de quan els artesans treballaven a la porta de ca seva, en el carrer, sobre un mostrador, puix que l’interior dels habitatges era molt fosc i era precís aprofitar al màxim la llum del dia. Els darrers moments del capvespre, posta de sol, s’aprofitava per arrodonir la feina i guardar llavors el material i les eines, part, potser, la més important, del seu patrimoni. Hora foscant que també cantava aquell altre poeta, Enrique de Mesa, amb no menys tristor:

"Les bromes de la tarda silenciosa/ són seguici de grisa melanconia,/ i en mostrar el sol tintes en rosa/ s’esfumen en la viga llunyania". "Remouen els arbres son brancatge/ al bla buf del callat vent,/ i entre ombres i llum mor el paisatge/ a toc de campana, molt trist i lent". "Tornen pels caminals les ovelles/ amb sonar entristit d’esquelles/ dels eglogals temps d’abelles / que evoquen dolces enyorances velles".

"En la vessant de l’empinat penyal,/ al muntanyenc abric dels pedregars, / onegen les fogueres del coval/ on formen els pastors la seva llar." "La junta dels bous travessa lenta/ pels terrossos endurits amb la sequera/ i la figura del pagès s’augmenta/ en retallar-se sobre un cel cirera". Sastres de conte infantil. De llegenda brava. Però també de rutinàries existències que cremen els ulls i minven les forces.