Què és menester perquè el PP entengui que travessa una mar alçurada o plena de taurons i que, en conseqüència, ha de posar els seus millors caps a pensar i els seus millors estrategs a dissenyar programes d’actuació per a temps atribolats? La consigna ignasiana –en temps de tribulació no fer mudança– no els està ajudant. No és, tan sols, que el partit no hagi trobat la veu adequada per expressar-se en plena maror de corrupcions –quants de casos s’estan cuinant ara mateix, sense comptar-hi Son Oms, sis, set...? Cavallistes, Llucmajor, Andratx, Bitel, Turisme Jove, Rodrigo de Santos, Palmarena, Colacao..., amb el benentès que alguns d’aquests són uns quants alhora. No sabem si Rafel Perera i Bartomeu Vidal hi donaran l’abast, però ja comencen a passejar les ombres mortes, com si l’estrès els prengués la color del rostre. En fi...
Sembla, també, que aquesta manca de veu –no parlam ara de les persones, sinó del discurs– afecta molts d’altres assumptes, com tot el que es deixa entreveure en els desencontres en la reorganització del partit, en l’ordenació de les restes del naufragi. L’ideal de la unitat sol amagar actituds autoritàries i moltes temences, i és clar que, en aquest sentit, el PP seria ara mateix el partit més obert del planeta. Però una cosa és rebutjar les falses unitats i l’altra és que cada ferida amenaci a fer necessària l’amputació d’un membre.
Els "populars" semblen mancats d’idees i d’estratègia per encalmar una mica la travessia. Dies enrera, el senyor Carlos Delgado ingressà a la nigorrera Acadèmi de sa llengo baléà, un gest que suposa, entre altres coses, un escaló més en l’enfrontament obert amb la línia del partit en aquesta matèria, molt més d’acord amb l’esperit i la lletra de l’Estatut.
Al capdavall, és deduïble que, si no hi ha veu, si no hi ha discurs, és perquè no hi ha identitat. Una inèrcia letal impedeix al conservadorisme tradicional erigir-se en dreta civilitzada tot fent-se càrrec del timó de la nau i marcant-li la ruta. Ara mateix, no sabem si la militància del senyor Carlos Delgado en el PP és percebuda com un enriquiment –aquell tòpic risible de les diferents sensibilitats fertilitzants, etc.– o com un problema, un problema greu.
Què és el PP? És acceptable per a la directiva que en una qüestió tan primordial per al futur del país, com són la seva llengua i la seva cultura, la línia oficial sigui torpedejada per un dels seus membres més coneguts? Sembla que, en cas de resposta afirmativa, com fins ara es ve confirmant, la qüestió de referència no deu ser tan important per a la directiva. D’altra manera, és de raó que es prendrien mesures per garantir que tots els militants del partit estiguin al servei d’una idea de país que es fonamenta en aquesta qüestió.
Com que aquest assumpte és viu de ja fa temps, i creix, no es podria tatxar de demagog aquell que entengués el PP com una conjura de partits de sangs incompatibles, però amb objectius puntuals a compartir. Quins objectius? La història recent ens ho podria aclarir? Quina gràcia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Entre l"acadèmi" den Delgado i la carta den Cañellas, el panorama del PP és desolador, independetment del suport electoral que encara pugui conservar.