Apunts d'estiu, des de la tardor

Som davall l’ombra del porxo. Per un coster, davallen els sementers ja segats. Hi han brostat, florit i granat els cards i les calcigues. La calor de l’horabaixa fa enlairar les "bruixes", les llavors dels manyocs cotonats i blancs. És com la neu però a l’inrevés, és d’estiu i s’eleva, amunt. A contrallum es veuen una immensitat de llavors que omplen l’horitzó. Dins el blau, tan blau que fa mal als ulls, les flòbies blanques pugen.

Assistesc al primer acte de les festes. L’escolà major, que prenia un cafè al tasser de Can Tronca, me diu: "Vaig a alçar bandera i a repicar". Efectivament. La gent demana: "Què hi ha res de nou?" "S’escolà, que repica ses campanes, avui comencen ses festes". Al cap d’una estona torna. És un home especial, ha observat la vida del poble des d’un prisma privilegiat: les alegries i les tristors dels batejos, les noces i els funerals. El dia a dia dels sentiments de la petita comunitat. Reservat, discret, m’agrada conversar amb ell, braveja amb raó dels seus néts; intel·ligent, llegeix correctament el seu entorn. De prompte: "Bono!", diu, "he de tornar a l’església, he d’encendre un ciri a la Beata de Sencelles, m’ho va comanar na Margalida ‘Cuanica’; avui l’operen de cataractes i li té molta de devoció".

El Pla de ses Veles a les nits és un espai que sembla més pla i més gran del que és. Els vespres d’estiu tres olors hi predominen; la de les olivardes de les voreres dels camins, el perfum empalagós de les figueres i la sentor –un poc agra– dels rostolls i les garbes banyades per la serena de les nits estelades. Sense la contaminació lumínica de les ciutats i pobles grans es poden comptar estrelles i seguir la carrera de sant Jaume. Milers i milers de grills, com a desesperats, gratant-se el que se graten fan un "continuo" que no s’atura..

Mercadeig un sens-fi. Vull dir que el fuster "Cartassa" –que ja no se recorda de les coses, o que entremescla les d’ara amb les d’abans– me diu que de la fusteria, tancada ja fa anys, vol vendre la maquinària. Per dar-li conversa, baix l’atenta mirada d’una filla seua que m’alça els ulls com que dir, Bon Jesús! li deman que en vol d’una serra sens-fi. M’agrada més un sens-fi, tot sol, tout-court. Quedam "acordes" per veure’ns l’endemà. Quan me’n vaig me recorda: "Deus tenir paraula tu? Perquè uns que me volien comprar eines me plomaren tots els doblers. Vaig quedar ben escalivat!" "Som un home de paraula", responc, i pens amb la paradoxa que això implica: no li compraré mai la serra sens-fi que ell ja no té.

Prop del pont de sa Llova, on un any una torrentada s’endugué la camiona i matà una nina petita, ofegada, enguany es va calar foc. És a la carretera vella, i nova, de Sineu, algun automobilista hi degué tirar una llosca i bocins sembrats i altres amb rostoll prengueren com una teia. Es va encendre també una caseta amb bales de palla, la palla cova el foc molt de temps, és de l’amo en Miquel "Carauba". Tot d’una vengueren els bombers i al cap de poc un helicòpter que agafava l’aigua dels safareigs i piscines de per allà prop. Xuclà també aigua d’una bassa molt grossa d’una soll de porcs i espargí l’aigua bruta. Allò va esquitxar merda pertot i encara ara fa olor. "I no només això", me diu en Miquelet "Tassol", "aquell aparato amb la ventada que feia va alçar teules de les cases on s’acostà, i totes les pomes i peres les va arrabassar dels arbres... res, va fer més mal que bé. I allò, amb la palleta que aixecava el motor se va embossar i es va espanyar i encara l’adoben dins un bocí segat d’en Toni "Cunió".

Na Nespla és una cusseta. Quan arriba al quiosc a comprar el diari, amb el seu amo, aquest la deixa defora i li fa un bon sermó: "No entris, no te moguis, ara torn...". La madona la té enllepolida i li dóna una galletona d’Inca amb sobrassada. Ell és un jubilat, molt major. Na Nespla és la seva companya i la seva confident. "És més intel·ligent que moltes persones. Els matins ja se col·loca damunt un escalonet perquè sap que hem de sortir, primer de tot la pentín, primer per envant i després per enrere...". Els veuen per tot el poble xerrant, els dos, la cusseta i l’amo, damunt una acera; ell li comenta una notícia del diari o un fet succeït pel poble. Na Nespla és més que una cusseta per ell, no lladra, però xerra amb els ulls.

Torn de la clínica on han reconstruït un lligament del genoll al meu fill gran. Els nervis i el malestar de l’hospital m’acompanyen durant el camí de retorn al poble. Ja quasi a l’arribada, a un programa de ràdio d’en Pere Estelrich amollen la cantata 186 de Johan Sebastian Bach. L’efecte balsàmic de la música és instantani. El sol es ponia darrere la serreta de Son Gual, les oronelles aprofitaven el cap al tard per omplir els gavatxos, els grocs i els verds contrapuntejaven el contrallum i els acords –que es passejaven pels camins del pentagrama– que pareixen disarmònics i que Bach resolia tan bé. Moments de plenitud, segons, que duren poc. Però segur que retornen.

Reposa llegint un diari als bancs de la plaça. És un dels rituals que li agrada acomplir. Els bancs són llisos i brillants, milers de culs abans d’ell s’hi han arrossegat i han deixat la pedra lluenta com una patena.

Un rossinyol, que és un aucell esquiu, tot sol, se remulla copiosament dins l’abeurador del corral. Cada dia a la mateixa hora. Primer mira, desconfiat, i després beu, i de cop s’hi fica sencer i s’hi capbussa i esquitxa. Cada dia a la mateixa hora, més o menys en haver dinat.