M’agrada escoltar Rouco Varela, Cardenal i President de la Conferència Episcopal Espanyola. Potser a algú, sobretot si em coneix, li semblarà un desvari. Home, però no ho és. Debilitat humana, sí. I és que Antonio Rouco Varela, malgrat que ell encara no ho sàpiga, per mi és com una peça de museu, però d’aquelles que estan en actiu i per això molt valuosa. Estic llegint un article del 1808, u d’octubre, que va sortir al setmanari de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País, "La intolerancia civil. Reflexiones sobre sus prejuicios y utilidades", (SEMAP, 1808:158). Escrit publicat en diferents números gairebé durant un any. L’objectiu, lluitar contra les idees que defensaven la tolerància.
I no fa gaires dies, també sortien als mitjans de comunicació declaracions sobre la mateixa matèria; però al 2008, és clar. Salvant la diferències de temps, avui, el nostre benvolgut Rouco l’anomena "relativismo ético" i discursejà sobre la dictadura d’aquest tipus de relativisme, també a Espanya. Però, a més, indicà que l’Estat modern, en el segle XX, per mor d’aquestes idees, desembocà en les formes totalitàries comunista i nazi. No entraré en qüestions simples, com ara, el suport de prou membres de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana al feixisme, la discriminació de la dona, la política de "a Dios rogando y con el mazo dando", etc. I puc entendre que gent més ponderada, i amb més criteri que jo, s’hagi sobtat –no diria que escandalitzat–, com ara, Celestí Alomar, (dBalears, diumenge 19 d’octubre).
Però és que a mi m’interessa Rouco perquè el seu discurs és el mateix que el del bon senyor que va escriure l’article que els he esmentat; ara fa, exactament, dos-cents anys. Pura relíquia. Aquest pretenia argumentar contra l’entrada de noves idees a Espanya, sobretot, d’aquest "relativisme ètic", i per això dividí el seu treball en dues parts: "Para no confundir las cosas se ha dividido en dos partes esta pequeña obra, ciñéndonos en la primera al punto principal de la tolerancia eclesiástica, exponiendo sus conseqüencias absurdas, y manifestando todos los efectos que puede producir y los que ha producido. En la segunda tratamos de la tolerancia civil o política". Com poden veure, per a aquest canonge, la tolerància, primer, eclesiàstica, no portava res de bo. I, pel que fa a la política: "Si es la tolerancia religiosa una destrucción de toda religión, la civil es peligrosa no solo a la pureza de la fe, sino también a la prosperidad de la Nación".
I tot prové perquè l’home ha decidit actuar en funció de la raó, no de la fe: "Examinen, pues, nuestros atrevidos eruditos los progresos de la razón en todos los siglos y Naciones, y hallaran los horribles monstruos que ha producido entre las más cultas civilizaciones, y verán con quanto motivo procura España ponerle freno". Tolerància, raó... No, tot allò contrari. Defensava la intransigència, el fanatisme, la implacabilitat; sinònims, tots, d’intolerància. Si no vegem-ho: "La religión Católica es y debe ser siempre intolerante, pero su intolerancia no es cruel, no es sanguinaria, todo su rigor se limita a sostener con firmeza que fuera de ella no hay salvación, y persuadida de esta verdad eterna, es tan imposible que abrigue el error dentro de si misma, como lo es que asistan las tinieblas en presencia del sol".
Per això, perquè es creia posseïdor d’una veritat absoluta: "Los católicos son intolerantes porque tienen seguridad en la certeza de la creencia, no vacilan de su fe, inalterables sus sagrados dogmas manifiestan que se establecieron por la Divina Sabiduria para guiar a los hombres a la eterna felicidad por el camino seguro de su ley santa. (...) ¿como será fiel a su Religión si tolera las sectas opuestas? (...) ¿como ha sido posible que para proponer la tolerancia política se haya precipitado un Español en el abismo de tantos horrores, por haber seguido ciegamente al impio Voltaire y al Deísta Ginebrino [J. J. Rosseau]? (...) El Cristiano sabe por él mismo que debe ser humilde con todos los hombres; que debe tolerar sus propias injurias con mansedumbre, dejando la venganza de ellas al Supremo Juez; pero también sabe que debe arrojar al siervo inútil de la Viña del Señor".
A partir d’aquí ja es passa a justificar la violència: l’expulsió dels jueus, etc.; totes aquelles matèries per les quals, alguns dels darrers papes, han hagut de demanar perdó; això sí, amb molts anys de diferència. Per això, topar amb l’oportunitat de poder escoltar Rouco, avui, encara, em permet entendre un poc més aquell entorn, de finals del segle XVIII i principis del XIX; i en viu i en directe, cosa molt millor que haver d’espolsar papers.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El posat cardenalici de Valentí Valenciano el fa sospitós d exercir una doble moral
Fa molts anys que l'església catòlica treballa modernitzant la cúpula vaticana: Albino Luciani, el què fou papa Joan Pau I, va morir en circumstàncies no aclarides, darrera quedaren els hereus de les finances vaticanes; la caterva de personatges que organizaren la transformació del IOR (Institut d'Obres de la Religió, més conegut com a Banc del Vaticà) i del fallit Banc Ambrosiano, un conjunt de celebritats com post entre d'altres per: Roberto Calvi el gerent que va aparèixer penjat, , el “suicidat†banquer Michele Sindona, el capo de la màfia Toto Riina, la logia P2 i el seu fundador Licio Gelli i Flavio Carboni, els cardenals Villot i Marcinkus, Karol Wojtyla (Joan Pau II), el jesuita Roberto Tucci, Luiggi Mennini (IOR), Pellegrino de Strobel, [Clara Calvi, vidua de Roberto Calvi atribuí la mort del seu marit com una conseqüència de "la darrera operació preparada per Roberto, motiu pel que es traslladà a Londres: l'assumpció del deute del IOR per part de l'Opus Dei], Geanmario Roveraro membre de l'Opus Dei fundador de la banca Akros (afer Parmalat) el què fou segrestat i assassinat. Llavors reben el beneplàcit de Joan Pau II, l'Opus Dei , amb Joaquín Navarro-Valls membre numerari de L'Obra com a cap de premsa del Vaticà, i el sector ultraconservador de l'església catòlica comandat pel cardenal Ratzinger (actual papa Benedicte XVI) al cap de La Congregació Per a La Doctrina De La Fe (exSant Ofici), descendent directe de la Santa Inquisició.
Profundo y complejo artículo señor Valenciano. A ver quién es el guapo que se lo discute sin aprovechar, cual celestino, que Mn. Rouco no es Alain Delon, para clamar a la apostasía a la primera de cambio. Si usted es un creyente, no me cabe duda permitirá situemos nuestra parcela de tolerancia donde el Bon Jesús en el día a día nos lo indica a cada uno de nosotros ; es decir, y en este caso, raciocinar dentro de una Iglesia, que aunque muy poco a poco, intenta modernizarse. A pesar de amenazas, risas ... i amb mirada enterbolida de negra pols.
Molt bo i encertat l'article. Aquesta església catòlica, apostòlica i romana , en la que el seu cap pare ( sumo pontifex) fou el màxim responsable del que seria l'actual Tribunal de la Inquisició, que ara porta un altre nom; sembla que està fent un gir cap a l'extrema dreta. És necessari destapar públicament totes les seves contradiccions i incoherències que són moltes. També i ho dic perquuè jo ja ho he fet, si realment no estem en absolut d'acord en les seves directrius, esborrar-se d'ella fent el corresponent ACTE D'APOSTASIA. I al mateix temps propugnar i lluitar per a la separació església-estat que en una societat laica, com la nostra (especificada a l'actual constitució), ja hauria d'haver-se realitzat. No es pot consentir que fiquin cullerada com i quan els hi doni la gana en el dret civil com ara estan fent. I és el mateix estat de dret qui els ha d'aturar els peus.