Què hi fèiem, a la Xina?

De tota manera hi havia coses que cridaven l’atenció. De la mateixa manera com qualsevol ciutadà es podia demanar com s’estava destruint Palma amb tants de projectes dominats pel mal gust sota el pes de l’especulació urbanística, o el perquè del desastre de les grans infraestructures fetes sense planificació, qualsevol ciutadà també es podia demanar què feia una autonomia magra com la nostra a la Xina. Almenys des d’un punt de mira de la promoció agroalimentària, la gran despesa efectuada per muntar les escenificacions comercials a la Xina o els EUA no tenia cap sentit. Què hi feien els nostres polítics venent sobrassades i ensaïmades a Xangai i a Miami?

Cal que recordem la història de la fàbrica de bombetes japonesa de Son Dalmau a Petra. Una fàbrica que mai no va existir. Però en la qual els governants autonòmics i locals hi cregueren fermament, i que acabà en la requalificació com a sòl industrial d’uns terrenys rústics. Els japonesos, com el Mr. Marshall de la pel·lícula, mai no arribaren. Ja no se’n va parlar més. Els fets de Son Dalmau ja s’havien produït a altres llocs de l’Estat. Record haver llegit sobre l’activitat d’empreses dedicades a muntar viatges per als polítics autonòmics. Estava ben vist simular que s’actuava en defensa de les produccions locals en aquests mercats llunyans i els polítics incauts no reparaven en despesa pública per fer-se la foto devora dels simpàtics orientals. Trobar un bon seguici d’acompanyants, despeses pagades, no era gaire difícil. Que anys després dels fets de Son Dalmau es tornassin a repetir, en una altra versió, les operacions de "promoció comercial" sense cap ni peus és un fet que crida l’atenció.

El que hem d’analitzar és què hi ha darrere aquestes iniciatives promocionals fraudulentes. Jo diria que sobretot hi ha la voluntat de convertir l’acció política en mera representació, en teatre, i, per tant, en un insult a la intel·ligència dels ciutadans. Al darrere ni hi ha promoció ni hi ha productes ni hi ha res. En segon lloc pens que es manifesta com la improvisació, que s’ha convertit en la regla d’or de la gestió política. Es podria pensar que entre el no fer res i la improvisació val més fer qualque cosa. Però quan la improvisació fa sagnar la caixa pública i no aporta res, potser caldria considerar la conveniència de no fer res.

S’hauria de deixar de banda aquest model de falsa promoció. Per fer real la presència dels productes balears en els mercats exteriors no ens serveixen ni els viatges a la Xina ni una actuació limitada a accions publicitàries sense cap lligam entre elles. Durant una llarga època cap polític hauria d’anar a països llunyans a fer feines de publicística política, i passar a fer una feina ajustada a les nostres possibilitats pressupostàries i a la nostra realitat econòmica. En realitat el nostre objectiu promocional prioritari hauria de ser que els nostres productes fossin al supermercat del cap de cantó més que no a les llunyanes botigues de Miami o de Pequín. Això no és gens fàcil. I si, a més a més, consolidàvem la nostra presència en els mercats més acostats de Catalunya, València o Madrid –no en parlem ja d’Anglaterra, França o Alemanya–, ja seria fantàstic.